Vet aquí un llibre difícil d'enquadrar dins del que podríem dir-ne classificació
clàssica del gènere novel·la. Aparentment, comença com si fos una novel·la
negra. Un hipotètic suïcidi porta a un detectiu gairebé fracassat i amb
problemes amb la beguda a investigar el cas. El llibre esdevé gairebé
costumista en les descripcions del poble i de la vida que s'hi porta.
Poc a poc, la trama s'enreda fins convertir-se en una autèntica novel·la
de terror. Tot plegat amanit amb una base científica, un toc de novel·la
romàntica clàssica i un cant ecologista. Hi surt de tot, vaques boges,
cultius transgènics, escrúpols professionals, especulació immobiliària,
defensa de la terra.... organitzat en forma clarament fractal, amb un
original paral·lelisme entre el paisatge i la trama, acaba fent que el
lector confongui els límits entre el que és real i el que és imaginari.
Pot ser no sigui clarament una novel·la de ciència ficció, però alhora
és molt difícil d'afirmar el contrari. El mateix Andreu Carranza va dir
en una entrevista: "M'adonava de certes casualitats que es produïen al
meu voltant, i que de vegades només jo percebia". El lector tindrà, segur,
aquesta mateixa sensació.
bea puig
|