El
novembre de 1987 la col.lecció «2001 ciència-ficció»
de les Edicions Pleniluni, d’Alella, va publicar 'Les daurades pomes
del sol', un llibre de contes de Ray Bradbury. Com havien fet en altres
ocasions —el cas de l’entrevista als germans Strugatski, publicada
posteriorment a «Serra d’Or»—, l’editorial
va fer arribar un qüestionari a l’autor, en aquest cas preparat
pel traductor i prologista del volum, Jordi Ferrando.
Bradbury
va contestar des de Marina del Rey, a Califòrnia. Creiem que l’entrevista
va quedar inèdita, entre altres papers de la col.lecció
desapareguda. Ara, deu anys després, pot tenir interès per
als afeccionats catalans, quan Ray Bradbury torna a ser doblement notícia
entre nosaltres: per la reedició de 'Farenheit 451 ' amb un epíleg
i una coda actuals i per la traducció de 'Més ràpid
que l’ull,' un llibre de relats en què l’autor d’Illinois
insisteix en aspectes que ja manifestava en aquesta entrevista.
Altrament,
Bradbury, conreador d’una ciència-ficció més
aviat humanista i poc sofisticada tecnològicament, pot ser un dels
models a tenir en compte per la ciència-ficció catalana,
que s’ha de desplegar en un ambient amb una cultura tecnològica
no gaire extensa ni intensa.
- Senyor
Bradbury, un dels elements de la vostra literatura que més us marquen
és la utilització, a diferència d’altres autors
de ciència-ficció, d’uns mites que tenen molt poc a
veure amb la sofisticació i l’alta tecnologia. Per què
les bruixes, els vidents, els firaires són, en un bon nombre de
casos, els principals protagonistes dels vostres contes?
- Perquè
vaig créixer enmig de tots els mites de Grècia i de Roma,
com també els escandinaus, i quan era força jove em vaig
enamorar dels contes de fades, i la mateixa passió que m’arrossegava
cap a 'La bella i la bèstia' també ho feia envers H.G. Wells.
Mai no he deixat d’estimar tots aquells relats meravellosos i, per
citar un exemple que ho corrobori, us comentaré que quan vaig visitar
França, ara fa uns quants anys, la més increïble experiència
que vaig tenir va ser poder caminar pel castell de Pierre-Fonde, també
anomenat el castell de la Bella dorment, un fet que em va retornar tot
l’ambient oníric de la meva infantesa.
- Si
hi ha un ambient que envolta adequadament els vostres contes és,
des del nostre punt de vista, el paisatge del vostre Oest mitjà
nadiu. La brillantor i l’ampul.lositat de l’ambient californià
que envolta la indústria del cinema i que ha esdevingut la vostra
llar durant molts anys, ha aconseguit esborrar mai aquest paisatge fantasiós
i gairebé esotèric del vostre Illinois natal?
–
Vaig créixer a Illinois i aquest entorn m’ha anat d’allò
més bé, fins i tot al planeta Mart, on vaig enviar, en un
relat, un bon grapat de tietes i oncles meus i els vaig establir en una
petita ciutat del planeta roig. Pel que fa a les influències del
binomi cinema/Hollywood com a possible factor invasor de les meves novel.les,
he de dir que tot just es comencen a produir: ara escric una novel.la
nova, que es dirà 'Falling Upward', sobre els meus primers anys
a Hollywood, quan, amunt i avall amb els patins, maldava per retratar-me
al costat d’en George Burns i la Marlene Dietrich. El subtítol
d’aquesta novel.la, de misteri i d’assassinats, és 'Another
Tale of Two Cities'. En un dels costats d’una paret molt alta hi
ha l’estudi cinematogràfic, a l’altre costat hi ha el
cementiri, o sigui que la ciutat dels vius i la ciutat dels morts conviuen
plegades en una mateixa illa de cases al bell mig de Hollywood.
- Dins
la vostra obra literària, extensa i diversa tant en gèneres
com en continguts, hi ha potser cap novel.la, una obra de teatre, un conte,
una poesia, o potser un paràgraf, que ens hauríem d’aprendre
de memòria abans que la temperatura dels ordinadors no pugi fins
a 451 graus F?
- De
totes les meves novel.les, la que m’estimo més és l’última,
'Death Is a Lonely Business' —el 1990 Minotauro, de Barcelona, la
va publicar en castellà: 'La muerte es un asunto solitario'—.
I m’agrada perquè hi he retratat, per primer cop, molts amics
estimats, la majoria ja morts i terriblement enyorats.
- Què
opineu de les versions cinematogràfiques i televisives fetes a
partir de la vostra obra?
- Em
considero afortunat pel que fa a algunes versions cinematogràfiques.
M’agrada moltíssim 'Something Wicked This Way Comes', que
van fer fa pocs anys els estudis Disney. 'Fahrenheit 451', dirigida per
en Truffaut, va ser una evocació preciosa. En canvi, no em va acabar
de convèncer la versió de 'The Illustrated Man', perquè
no descriu les narracions tal com les vaig escriure.
- La
relació de l’escriptor actual amb l’àmbit audiovisual
sembla absolutament inevitable. Us fa por realment la desaparició
de la cultura del paper?
- No
crec de cap manera que el paper desapareixerà de la nostra cultura.
De fet, avui dia, als Estats Units corre més paper que mai. Cada
any s’hi publiquen milions de llibres. Quan al cinema o a la televisió
apareix una pel.lícula mitjanament interessant, immediatament es
produeix una reacció en cadena a les llibreries i a les biblioteques,
i es venen o es manlleven centenars de milers d’exemplars del llibre
corresponent. D’altra banda, mentre hi hagi diaris que es puguin
dur a la butxaca, se’n vendran milions d’exemplars cada setmana
durant molts i molts anys. Sóc força optimista pel que fa
a això.
- Durant
la vostra llarga trajectòria literària heu estat premiat
amb diversos guardons. Quina importància té actualment el
premi literari als Estats Units?
- Bé,
els premis literaris són agradables, però l’estimació
que obtinc dels lectors és més important. Sentir un home
jove que passa amb el cotxe i et crida: «Senyor Bradbury, us estimo!»,
és el més gratificador de tots els premis.
- De
tots els gèneres literaris que heu conreat, en quin us heu sentit
més com a casa?
- M’agraden
tots els gèneres que conreo; altrament, no hi treballaria. M’agrada
la poesia, les obres teatrals, les novel.les, la narració curta,
l’assaig i els guions cinematogràfics. La diversió
més gran de la meva vida ha estat aprendre a escriure’ls malament
i, de mica en mica, molt de mica en mica, aprendre a fer-ho com cal. Estic
content dels meus esforços en tots aquests camps. Satisfet, no;
això no, però sí força content.
- Quin
fóra el consell que adrecaríeu al futur lector català
de 'Les daurades pomes del sol'?
- Doncs
que llegeixi les narracions d’aquest recull tal com jo les vaig escriure:
per la joia d’estimar, de viure i de crear. Cada conte va ser escrit
perquè necessitava néixer per alguna raó secreta,
i jo vaig ser l’escollit per a ser, alhora, el pare i la mare de
cadascun.
|