Cal
defensar la ciència-ficció? Preguntar això és
com preguntar si cal defensar una llengua marginada. Altrament, per què
en la història de la llengua catalana hi trobem tants apologistes?
És evident que es defensa allò que se sent atacat per un
senzill sentit de supervivència, quan hom es considera part afectada,
o bé es defensa quelcom que sense ser-ne part afectada d´una
manera directa, hom ha tingut l´oportunitat de conèixer i
estimar -i acabar sentint com a propi. Si més no aquest és
el mecanisme que m´ha portat a la vindicació de la ciència-ficció.
Vull deixar clar, però, que l´objectiu d´aquest article
no és tant fer una defensa teòrica del gènere com
animar el lector a llegir CF.
Entre
els editors, crítics literaris, opinadors professionals, escriptors
i públic lector he constatat dues actituds negatives complementàries:
(1) el menyspreu, el prejudici, l´ocultació o l´oblit
voluntari del gènere i dels seus autors i (2) el desconeixement,
la ignorància o la confusió sobre la realitat de la ciència-ficció.
En tot cas, és evident que la ciència-ficció encara
no té al nostre país el reconeixement intel.lectual i el
caliu de públic lector de què ja fa temps gaudeix en altres
indrets.
Aquest
menyspreu o desconeixement té diferents motius. D´una banda,
els mateixos escriptors de ciència-ficció hi han contribuït
involuntàriament, ja que en unes determinades cojuntures històriques
s´han vist obligats a adaptar-se a un públic lector que els
exigia una literatura d´aventures o d´acció que els
ajudés a evadir-se d´una realitat difícil. Com ara
de l´ambient de desastre econòmic provocat per la crisi del
1929, un context que va produir tones de ciència-ficció
d´aventures i que consegüentment va contribuir a donar una
imatge monolítica d´allò que només és
una de les moltes ciències-ficcions existents.
Confondre
aquelles obres d´aventures amb la ciència-ficció seria
com confondre els centenars de films del Far West que es van fer en una
determinada època amb el cinema. El sofisma seria: com que s´han
fet cents de films del Far West, el cinema és un gènere
de pistolers de l´Oest, com que s´han escrit cents de novel.les
de ciència-ficció d´aventures, la ciència-ficció
és una literatura d´aventures intergalàctiques.
La
valoració sobre la ciència-ficció no és una
simple qüestió de gustos, és més una qüestió
d´experiència lectora, de sensibilitats i sobretot de mentalitats:
per llegir SF és necessària una certa obertura mental, com
la que solen tenir els joves, però no perquè la CF sigui
cosa d´infants, sinó perquè la CF ens exigeix trencar
uns límits -bombers que cremen llibres, viatges en el temps, androides
sorprenents, aparells aparentment inversemblants, relacions sexuals diferents
de les que coneixem i acceptem, etc- que poden semblar inqüestionables.
La CF ens reclama una mentalitat més oberta i alhora ens ajuda
a obrir la nostra ment, fa que relativitzem les nostres certeses culturals,
ideològiques o científiques, ens desdogmatitza.
Quina
ha estat l´aportació de la CF a la cultura de la humanitat?
Mentre hom continua obsessionat a relacionar-la amb el Far West espacial,
els monstres i les pistoles de rajos desintegradors, el físic Carl
Sagan, pedagog de la divulgació científica i un propugnador
de la pau i la tolerància universals per mitjà de la ciència,
ha opinat el següent: ‘en tota la història del món,
no hi ha hagut cap altra època com aquesta on s´han produit
tants canvis significatius. La predisposició al canvi, la recerca
reflexiva de futurs alternatius, són la clau per a la supervivència
de la civilització i potser de l´espècie humana. La
nostra és la primera generació que s´ha desenvolupat
amb les idees de la CF (...) Crec que no és cap exageració
dir que, si sobrevivim, la CF haurà fet una contribució
vital a la continuació i l´evolució de la nostra civilització’.
Precisament
aquest predisposició al canvi, a anar més enllà dels
límits que ens imposen les ideologies oficials o l´ordre
establert ha emparentat la ciència-ficció amb la literatura
utòpica. No és per casualitat, doncs, que els autors d´utopies
de ficció siguin els primers a viatjar a la lluna i altres planetes,
inventar llengües artificials i imaginar invents inversemblants que
amb el temps han esdevingut reals i quotidians.
La
meva experiència com a lector m´ha fet concloure que la ciència-ficció
lluny de ser una literatura escapista, sovint és el mirall més
punyent de la societat ja que ens mostra la realitat humana més
completa: la present i la futura, és a dir, allò que podria
quedar amagat darrera la quotidianitat i els maquillatges interessats
del present, queda subratllat, ampliat, en la visió del futur.
O dit d´una altra manera, tot el que queda ocult en una visió
immediatista del present, emergeix en la visió de l´anticipació
novel.lada...
Per
tot això, estic d´acord amb Munné-Jordà quan
afirma que la ciència-ficció 'és més una actitud
de resposta humana que no pas una ortodòxia literària'.
Pretendre delimitar la ciència-ficció pot ser una proposta
interessant quan treballem la didàctica de la literatura de CF,
però és gairebé impossible arribar a cap delimitació
definitiva, en qualsevol de les definicions limitadores deixariem fora
obres fonamentals.
I tanmateix,
aquesta extrema dificultat de definició del gènere és
també una de les majors virtuts, la CF no admet restriccions de
cap mena, qualsevol temàtica pot ser tractada i ha estat tractada
pels escriptors que s´ho han proposat.
Vindicació de la CF.
Fragment de l'article 'Didàctica de la literatura, sociolingüística
i ciència-ficció'.
Butlletí del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia
i Lletres i en Ciències de Catalunya.
Núm. 95
Barcelona, 1996.
|