No
sabria dir ben bé per què, però l'Enric Sió
m'ha recordat sempre el poeta Gabriel Ferrater. Potser era aquell aspecte
juvenil, malgrat haver passat ja la cinquantena, un cert aire dinàmic,
un cos esprimatxat... Ja no he estat a temps de comentar-li la semblança,
perquè ens ha deixat als 56 anys. Lluny dels esnobismes comercials
i les excentricitats personals en què alguns artistes han fonamentat
la seva anomenada -i el preu de la seva obra-, l'Enric era propietari
d'una certa timidesa que, barrejada amb una modèstia excessiva
i una discreció exagerada, el feia passar desapercebut allà
on d'altres s'haurien convertit en el centre de l'univers.
Parlava
en un to pausat, tranquil, sense forçar mai la veu, de manera que
us encomanava serenor. Il·lustrador d'una perfecció gairebé
científica, el detallisme fotogràfic dels seus dibuixos,
servint d'esquer, per exemple, dels articles d'en Vázquez Montalbán
o els meus, en aquest diari, era la millor expressió del professional
rigorós, amant de l'obra ben feta. Residí a Itàlia
i a França, treballà per a editorials angleses, va ser col·laborador
de 'Linus', la publicació més emblemàtica del còmic
mundial, i el 1971 va guanyar el 'Yellow Kid', una mena de Nobel internacional
del còmic.
El
seu prestigi i la seva consideració a l'estranger no el desvincularen
del país, ni el n'allunyaren, ni el feren menysvalorar-lo, com
sovint passa amb algunes celebritats, i quan publicà a 'Pilote'
ho féu amb la sèrie 'Cadaqués', com a símbol
d'una voluntat d'arrelament i compromís amb aquesta terra i la
seva gent. Lluny de l'autoodi i de la incomoditat amb el país,
tan freqüents entre alguns intel·lectuals progres, introduí
un estil innovador, original, futurista, que canalitzà a través
d'iniciatives que la resistència cultural catalana urdia els darrers
anys del franquisme: la revista 'Oriflama', 'Serra d'Or', els discos Concèntric,
Tirant el Blanc...
Pulcre,
educat, d'una delicadesa exquisida en el tracte amb les persones, l'Enric
es vestia amb colors clars, expressant potser, sense ni adonar-se'n, tota
la transparència generosa i digna de la seva vida, sense racons
per als cops baixos ni les jugades tèrboles. En una casa en plena
natura, al Baix Llobregat, treballava en el món de la publicitat
i construïa un espai privilegiat per a l'amistat i la cultura, al
costat de la seva Carmen Amorós, que, aquests dies, ha sabut mantenir
amb tanta professionalitat les seves pàgines de 'Guapos i famosos',
al marge de la seva tragèdia personal. Amb una il·lusió
gairebé d'infant, l'Enric anava dibuixant una Catalunya del futur,
com se l'havia imaginada tants cops: culta, justa, lliure. Hem perdut
un gran artista. Se'ns ha mort un home bo.
©
03/11/98 AVUI. Tots els drets reservats.
|