En
aquest article voldria presentar un exemple de com ha afectat la 'traducció'
d´obres literàries al cinema. Cal dir, que si ens limitem
al camp de la ciència-ficció podriem exposar opinions diverses
i contradictòries: difícilment podria adaptar-se amb èxit
una novel.la com 'Duna' a la pantalla gran, però en d´altres
ocasions l´adaptació -que no còpia- ha estat ben afortunada.
Caldrà saber, però, fins a quin punt una novel.la i un film
són el mateix.
Prenc
com a exemple la novel.la de Pierre Boulle 'La planete des Singes' (1963)
més coneguda en l´adaptació cinematogràfica
'Planet of the apes' (1968) dirigida per Franklin J.Schaffner; amb l´objectiu
de fer una comparació de com hom presenta i resol els problemes
de comunicació en el llibre i en el film. Un avís previ:
no es tracta de valorar el grau de fidelitat al text sinó subratllar
les diferències argumentals que ens ajudin a detectar les diferències
de llenguatge narratiu que imposa cadascuna d´ambdues tecnologies:
les noves tecnologies com el cinema necessiten paraules noves i modifiquen
les paraules velles. D´aquí que -més enllà
del tòpic de la fidelitat o no fidelitat respecte a un llibre-
el cinema exigeix crear situacions noves i modifica els escenaris literaris.
Per
començar, el periodista de nom Ulisses que ens conta la història
en la novel.la es converteix en un astronauta en el film. Un canvi lògic
si pensem que la literatura tendeix a explicar mentre que el cinema vol
mostrar. També el final és prou diferent: la paradoxa de
la novel.la esdevé en el film molt més visual amb la imatge
de l´Estàtua de la Llibertat ensorrada.
L´adaptació
em sembla correctíssima ja que es basa en les possibilitats i potencialitats
del setè art, i en la constatació que literatura i cinema
no tenen per què ser enemics ja que poden complementar-se perfectament.
Tanmateix, en el mateix encert de l´adaptació hi ha la prova
de certes limitacions: En el film no apareixen gens matisats els problemes
de la (in)comunicació i la importància de la llengua com
a element de diferenciació cultural i dominació que són
constantment presents en la novel.la, tot i que queda ben clar, també
en el film, que els humans han oblidat l´ús de la paraula.
Només
començar el llibre ja tenim notícia d´un manuscrit
en 'llengua terrestre', no gaire lluny del tercer mil.leni, que ens fa
témer la desaparició de la diversitat lingüística
al nostre planeta. La inexistència de l´article indeterminat
en la versió castellana ens ho fa suposar: 'El manuscrit estava
en llengua terrestre, que Jinn coneixia perfectamente, ja que havia cursat
part dels seus estudis en aquell planeta'. Més endavant, però,
sabrem que l´autor de l´escrit usava una llengua ben concreta:
el francès. Casualment, la mateixa que l´autor de la novel.la.
El film difícilment podia filar tant prim.
L´expressió
i els missatges no verbals tenen un paper important en l´obra literària:
els humans del planeta Soror tenien una expressivitat animal, mentre que
els simis havien adquirit una expressivitat humana en el gest i en la
mirada. Aquest fet, que ens és explicat en la novel.la i que el
lector pot imaginar enriquint encara més la idea de l´escriptor,
no pot ser advertit en el film, per les dificultats evidents d´aconseguir
tal inversió. I amb això no vull treure cap mèrit
a l´esplèndida caracterització del simis del film.
En
els dos mitjans es fa evident que de la mateixa manera que el crit de
la bèstia espanta els humans de la nostra Terra, la veu, les paraules
humanes sorgides dels llavis d´humans o dels simis civilitzats espanten,
terroritzen els humans salvatges de Soror, incapaços d´articular
paraules i de riure.
Els
cosmonautes recent arribats a Soror s´adonen de seguida de l´anormalitat
de la situació ja que pensant en els pobles més primitius
de la seva Terra els sembla clar que fins i tot aquests tenien algun llenguatge
articulat. D´entrada, es produeix una doble barrera que dificulta
la comunicació entre els cosmonautes i els humans muts de Soror:
la inexistència de la parla i el somriure en aquests. Dues barreres
que afecten el camp de l´expressió i la comunicació
verbal i no verbal. Cap dels gestos dels terrícoles són
entesos pels humans d´aquell planeta. Des de la manca de paraula
fins a l´esguard, tot semblava indicar que aquells humans no raonaven,
que no tenien 'ànima'.
Els
éssers de forma humana de Soror rebutjaven tot allò que
defineix l´ésser humà de la Terra: l´artifici.
Temien i rebutjaven la paraula parlada, com temien i rebutjaven furiosament
el vestit i qualsevol estri o objecte fabricat. Els éssers de Soror
exigien el silenci als humans de la Terra i els defugien sempre la mirada.
Per
contra, els simis -goril.les, ximpanzés i orangutans- estaven revestits
de tots els atributs típicament humans: el vestit, el matar per
esport, la construcció de ciutats i vehicles de transport... i
el presupòsit bàsic de qualsevol civilització històrica
avançada: l´ús de la llengua parlada i escrita. La
paradoxa central de la novel.la gira al voltant del fet que els simis
són a Soror la civilització dominant perquè disposen
de llenguatge parlat i escrit, mentre que els humans que ni escriuen ni
parlen no són considerats dignes de respecte pels cultes simis.
Fins en aquest punt el film és bastant fidel a l´obra original.
Però
a mesura que la necessitat i els intents de comunicació entre els
diferents personatges de la novel.la fa avançar la narració
la novel.la i el film es distancien: l´intent de comunicació
entre els cosmonautes i els humans de Soror i més endavant entre
l´humà protagonista i els seus guardians simis i amb els
investigadors simis perd força en el film. Només en la novel.la
queda clar que l´humà aconsegueix la seva més gran
victòria precisament gràcies a la seva capacitat oratòria
davant una gran assemblea de simis.
I només
en la novel.la apareix una nova problemàtica: els dos cosmonautes
humans que conserven la vida, tenen dues actituds o estratègies
oposades per tal de salvar la vida: l´un aconsegueix comunicar-se
amb els civilitzats simis sense abandonar la seva condició humana
i culta, però accedint o assumint primer parcialment i més
tard totalment el codi comunicatiu -la llengua- dels simis, integrant-se
fins a cert punt a la cultura superior símia. Mentre que el seu
company, per sobreviure, tria -o es veu abocat, no queda clar en l´obra-
la renúncia a l´artifici humà de la llengua; podríem
dir que també s´integra al món dels simis però
assumint la cultura inferior dels humans incivilitzats de Soror. El film
ho resol tot mostrant una ablació del cervell, que hauria llevat
la parla a aquest segon personatge. La novel.la permet la reflexió
i un discurs que planteja interrogants profunds al lector, el llenguatge
cinematogràfic, en canvi, es veu empès a encadenar accions
i resoldre situacions.
La
novel.la és més complexa: sobre les tàctiques de
cadascun d´ambdós personatges, podríem dir que l´un
s´aprofita de l´aprenentatge de llengües i fa ús
dels llenguatges universals de les matemàtiques -el teorema de
Pitàgores- i el dibuix, mentre que l´altre aparentment es
limita a imitar el comportament dels humans de Soror però també
sembla assumir-ne totalment les sensacions, emocions i necessitats. Res
d´això apareix en el film.
Es
tracta de dues integracions de sentit contrari: d´una banda, l´humà
que aprén a parlar la llengua símia i de l´altra,
l´humà que aprén a actuar com els simis esperen d´uns
animals inferiors. Els dos s´integren al planeta i la civilització
dels simis, però mentre l´un basa el seu comportament en
l´aprenentatge, sense desaprendre la seva llengua i la seva visió
del món, l´opció de l´altre se centra en desaprendre
i oblidar la seva llengua i la seva visió (humana) del món,
esdevé un alienat.
Paradoxalment,
l´èxit comunicatiu, cadascun en el seu nivell, dels dos humans
conduirà -també només en la novel.la- al fracàs
comunicatiu entre ells dos. Malgrat les aparences de comprensió
la incomunicació es torna a imposar: entre els dos terrícoles,
i entre el protagonista i els dirigents simis, quan aquests arriben a
la conclusió que podria ésser un perill per a l´ordre
establert de Soror si arribés a comunicar l´anhel de llibertat
als humans salvatges. En el film, l´acció i la imatge substitueix
-però no supleix- tots aquests raonaments.
L´exemple,
un bon exemple, ja que segons el meu parer es tracta d´un film excel.lent,
és una demostració que les tecnologies no són mai
neutres, que les tecnologies noves -en aquest cas el cinema- creen noves
definicions o noves narracions per als termes o les velles narracions
-les de la literatura; que el cinema mai no podrà suplir la lletra
impresa sense que això representi una substitució de les
idees. McLuhan expressava quelcom de semblant quan afirmava que 'El mitjà
és el missatge' i és evident que les diferents tecnologies,
com la llengua -un altre invent humà- no només són
un vehicle del pensament sinó també el conductor. Neil Postman
ho expressa amb un adagi: a un home amb un martell tot li sembla un clau.
Benvingut
el cinema i la resta de noves tecnologies, però no oblidem l´escriptura!
Per cert, en la novel.la 'El Planeta dels simis' s´insinua que un
dels origens de la decadència que va patir la civilització
humana hauria estat la mena de mandra cerebral, de fatiga intel.lectual
que va fer abandonar als humans l´ús dels llibres.
|