Portar
el món d'un escriptor a l'altar de les exposicions temporals no
és una tasca fàcil. La mostra que s'exhibeix al Centre d'Art
Santa Mònica sobre Joan Perucho és una exposició
singular per il·lustrar el rerefons d'un escriptor atípic,
desbordant d'imaginació i de fantasia.
La
singularitat prové del seu contingut i alhora de la suma d'instal·lacions
amb què Leopold Pomés ha concebut els diferents espais,
dedicats a les obsessions i fonts d'inspiració de Perucho. 'El
món de Joan Perucho. L'art de tancar els ulls' és el títol
suggerent d'aquesta exposició que ens endinsa en la personalitat
d'aquest gran humanista. La mirada del creador, del bibliòfil,
del col·leccionista, del gastrònom, del fabulador, del crític
d'art; en definitiva, del poeta clarivident, capaç de penetrar
en els misteris del món.
Entre
la realitat i la ficció, Joan Perucho teixeix una literatura amb
ombra, allargassada i obaga, que ens transporta a la nit dels temps. Una
literatu7%*urulla de cavallers i naturalistes, bruixes i dames lleugeres
de cort, monstres, vampirs i fantasmes, històries de conversions,
deformitats i morts.
Cavaller
amb la ploma a la mà, testifica sobre vius i morts, sobre personatges
reals i ficticis, basteix històries apòcrifes sota el vist
i plau d'un llenguatge elegant de notari i de jutge fidedigne als valors
morals implícits en la carrera judicial, exercida en diferents
indrets del país, destins paisatgístics que s'han incorporat
a les seves novel·les (La Granadella, Banyoles, Móra d'Ebre
i Gandesa).
Perucho
es refugia en la ficció perquè fuig de la realitat, de la
literatura social, de la testimonialitat de l'època, de la racionalitat
i el pragmatisme quotidians. Cerca el fantàstic per obviar l'antifantàstic.
Busca la ficció per servir-la com una altra real7%*. Intenta indagar
què hi ha a l'altra banda del mirall, i ho7%*amb esperit hipersensible
i des de la capacitat mediúmica de7%*eta, que camina vers l'absolut.
Pere
Gimferrer ho diu d'una altra manera. Diu que Perucho s'identifica completament
amb la literatura i que allò específic de la literatura
és "la total substitució del món real pel seu
doble en paraules".
Com
en altres exposicions recents dedicades a escriptors -recordem les de
Foix, Pla o Cirlot- l'obra d'art té un paper rellevant, sobretot
perquè en Perucho, com en Cirlot, la dedicació a la lectura
i a la crítica artística van esdevenir vivència i
tasca professional alhora. Les seves experiències amb Miró,
Tàpies, Ponç i Cuixart, la gent d'El Paso, els informalistes
Wols o Fautrier, Subirachs, Marcel Martí, Amèlia Riera,
Salvador Aulèstia, Josep Maria de Sucre o el primer Zush pesen
en l'entorn poètic i plàstic de7%*Perucho, el qual, per
via natural, té la clau d'accés als misteris insondables
de l'art que s'ha trobat pel camí de la seva vida.
Amb
qui més podem identificar l'obra de Joan Perucho és amb
la pintura d'Amèlia Riera, una pintura en què la foscor
fa de mirall i que des del negre troba la llum. El tríptic dedicat
a l'escriptor que obre l'exposició il·lustra aquesta comunicació
especial que Perucho té amb el passat, els seus personatges i fantasmes,
un diàleg amb un temps pretèrit com a ombra del present,
que vivifica i rescata del fons del mirall, on l'escriptor connecta amb
tot el món del meravellós i l'extraordinari.
Tots
els seus llibres -que ara és una excel·lent ocasió
per recordar i rellegir- són llibres de meravelles, que només
el poeta és capaç de viure i transmetre. "Personalment,
per damunt de tot, em sento poeta; la poesia és, veritablement,
una aventura vers l'absolut", ens diu l'escriptor. El misteri de
la literatura, el misteri de l'art, són en els mots predilectes
de Joan Perucho.
Aquest
article ha sigut extret del diari AVUI.
© 24/12/98 AVUI. Tots els drets reservats.
|