Parlant
de la seva abundantíssima producció, en més d'una
ocasió Pedrolo havia manifestat que «Temps Obert» era
la seva obra més important. Escrita de 1963 a 1969 i publicada
de 1968 a 1980, és la seva aportació màxima a la
renovació del llenguatge novel·la.
La idea venia de lluny: Ja el 1954 va publicar el conte «El millor
novel·lista del món», que ell mateix esmentava després
com la primera formulació de la seva idea de novel·la total:
dins un manicomi hi ha reclòs un escriptor entestat a plasmar literàriament
totes les possibilitats d'una vida, és a dir, totes les possibles
vides que hauria pogut viure un mateix personatge si en cada circumstància
hagués pogut optar per totes les vies que se li obrien. Després
d'un intent frustrat de desplegar en un sol volum totes les possibles
opcions d'un mateix personatge, Pedrolo es va acostar a la via possible
amb el llibre Viure a la intempèrie (1962; publicat el 1974), novel·la
doble que, amb una arrencada comuna, es bifurca des del moment que el
protagonista pot prendre dues decisions diferents, que faran que la seva
vida sigui diferent segons l'opció que hagi pres. «Temps
obert», com és prou sabut, parteix d'una situació
conflictiva determinada: el febrer de 1938 hi ha un bombardeig franquista
sobre Barceona, que pot afectar o no, o en diferents graus, la família
dels Bastida, composta de pare, mare, i els fills Francesc, Daniel i Neus.
Segons les conseqüències del bombardeig damunt la casa familiar,
la vida d'en Daniel Bastida serà una o una altra, en opcions excloents
que es despleguen en les nou primeres novel·les del cicle. Les
dues primeres novel·les de l'anomenat llibre segon arrenquen d'una
segona situació conflictiva dins la primera novel·la, on
s'obrien diferents possibilitats al personatge. Escrivint fins a les dues
primeres novel·les del llibre segon, Pedrolo va deixar ben clara
l'estructura de «Temps obert»: a partir de situacions conflictives
de les altres vuit novel·les, el llibre segon hauria duplicat el
nombre de volums del primer. I llibres successius haurien prosseguit el
desplegament d'un arbre inacable. La característica principal de
«Temps obert» és que qualsevol nova informació,
en forma de novel·la realista, anul·la l'anterior i s'invalida
per si mateixa: no podem triar cap història «real»
en perjudici de les altres. Com més informació tenim, més
inútil és aquesta informació, tenim més desordre.
Les diverses novel·les realistes que formen el cicle només
són parts de l'obra total, que s'inscriu en un model de realitat
«altra». I aquesta és la gran aportació de Pedrolo
al llenguatge novel·la contemporani, que ell fa avançar
fins a situar-lo en el mateix pla dels models de realitat que planteja
la ciència contemporània. Concretament, aquest model en
què tot procés genera més desordre és el de
la llei de l'entropia, del desordre, el segon principi de la termodinàmica,
en què es basa tota la física contemporània.
Pedrolo, doncs, en tant que era un home atent a tots els camps de la cultura,
estava atent també a l'actualitat de la ciència. Això,
afegit a la seva voluntat de fer present la literatura catalana en tots
els camps, i més que més en els gèneres més
populars, naturalment el va dur a treballar en aquest lloc d'encontre
entre ciència i literatura que és la ciència-ficció.
Pedrolo va debutar editorialment amb un recull de poemes, Ésser
en el món, el 1949. I el 1953, al primer recull de contes, El premi
literari i més coses, ja hi trobem un relat, «Transformació
de la ciutat», amb un personatge amb poders supernormals, que és
capaç de canviar edificis i carrers a la realitat només
esborrant-los i movent-los en un plànol. L'interès per la
ciència-ficció ja li venia de lluny, si hem de fer cas de
la seva afirmació que el primer argument literari que recordava
haver llegit era d'aquest gènere, inevitablement un savi maligne
que inventava l'arma que podia destruir el món. Podríem
rastrejar contes del gènere en molts dels seus volums, fins al
recull Disset contes i una excepció, publicat pòstumament
el 1990. Però el conjunt més central de la seva obra de
ciència-ficció és entre els anys 1973 i 1979. S'inicia
amb el conte «Darrer comunicat de la Terra», publicat el 1973
a l'almanac de «Serra d'Or» per a 1974. Té el punt
més espectacular el 1974 amb Mecanoscrit del segon origen, la història
de la destrucció de gairebé tota la humanitat per un atac
extraterrestre i la represa per obra d'una noia, l'Alba, i el seu company,
en Dídac. És la seva novel·la més popular
i, amb més d'un milió d'exemplars, és l'obra catalana
contemporània més divulgada; s'ha traduït al castellà,
el basc, el francès, el gallec i el romanès, i també
s'ha adaptat al còmic, a la ràdio i a la televisió
i hi ha hagut més d'un intent de dur-la al cinema. L'any següent,
el 1975, publica el recull de contes Trajecte final, set relats que també
han estat repetidament traduïts i reproduïts. I després
vénen les novel·les Aquesta matinada i potser per sempre,
amb universos paral·lels, escrita el 1976 i publicada el 1980,
i Sucessimultani, sobre viatges en el temps, escrita el 1979 i publicada
el 1981.
Aquestes tres novel·les i el plec de contes són les seves
aportacions més inequívoques escrites amb voluntat de fer
obra del gènere ciència-ficció. O, en un terreny
més acostat a la fantasia, Procés de contradició
suficient, escrita el 1975 i publicada el 1976, i portada al cinema amb
el títol de Garum, que tracta de les relacions diabòliques
d'un pintor, que ens presenta un text d'un autor mort fa anys, Manuel
de Pedrolo. Hi ha també altres novel·les que, perquè
no queden dins aquest cicle temporal dels anys setanta, han quedat més
disperses entre la seva obra. Són Crucifeminació, escrita
el 1981 i publicada el 1986, amb una verge que infanta l'enviat d'un déu
l'any 2081; La creació de la realitat, punt i seguit, sembla que
la penúltima novel·la que va escriure, el 1984, i publicada
el 1987, situada en un futur en què la Federació i la Confederació
dominen la Terra; o fins i tot Múltiples notícies de l'Edèn,
escrita també el 1984 i publicada el 1985, amb uns documents arribats
misteriosament per l'acció de la immortal Lilith, segona esposa
d'Adam.
Pedrolo, creador de la col·lecció de novel·la policíaca
«La cua de palla», i que va donar suport a la col·lecció
de ciència-ficció «2001», al diari de 1987 es
reclamava autor de ciència-ficció. Tal com va contribuir
a canviar tot el panorama de la literatura catalana del seu temps, és
just recordar que també ho va fer en aquest camp d'una literatura,
la ciència-ficció, compromesa en la reconciliació
de dos àmbits, lletres i ciències, que sovint ens mostren
com a contraposats. Quan fa quinze anys que no el tenim entre nosaltres,
des d'aquest sector de la literatura també el continuem regraciant
per tot el que ens va donar i ens continua donant amb la seva obra. Gràcies,
Pedrolo.
Antoni
Munné-Jordà
|