En
la III Trobada de Ciència-ficció i Fantasia, celebrada a
Mataró el dia 11 de desembre, es va debatre si bona part de l'obra
de Manuel de Pedrolo -amb excepcions tan realistes com poden ser les novel·les
'Domicili provisional' i 'Una selva com la teva'- es projecta en el terreny
de la fantasia o voreja o franqueja la frontera de la ciència-ficció,
com passa a 'Successimultani', 'Trajecte final', 'Entrada en blanc', o
'Mister Chase, podeu sortir'.
Ho
és, el cèlebre 'Mecanoscrit', un llibre de ciència-ficció?
Pel que es refereix al fantàstic, però, penso que hi entra
de ple per la seva ambició i obsessió d'aconseguir la novel·la
total, un propòsit que ell mateix sabia que era impossible i que,
per tant, pertanyia al regne de la il·lusió.
Al
començament de la seva carrera literària, Pedrolo, atret
per una idea que el burxava i que acabaria explotant, va assajar amb ironia
la idea de la novel·la total en el conte 'El millor novel·lista
del món' (El temps a les venes, 1953/1954): un metge ensenya a
un visitant les instal·lacions d'un manicomi i li assenyala el
malalt que fa uns quants anys que escriu vint-i-cinc fulls cada dia, i
ja en porta cent disset mil d'escrits d'una mateixa i única novel·la.
Després
d'haver encomanat la seva dèria als altres interns, entre tots
han arribat gairebé al milió de fulls. El mateix metge es
disculpa, ja que, per falta de pràctica, només ha estat
capaç d'escriure'n cinquanta mil...
¿En
què consisteix aquesta novel·la total? És un intent
d'abastar-ho tot, de descriure tots els tipus humans, tots els problemes,
totes les situacions, sempre a partir de les possibilitats que se'ns ofereixen
a cada instant, els menys importants dels quals poden ser prou decisius:
"...el fet d'agafar un tramvia o un autobús en lloc d'un altre,
de preferir el carrer A al carrer B, de comprar un diari determinat entre
la dotzena que té a la seva disposició, d'ensopegar-se amb
un amic o de no ensopegar-hi, de somriure a una dona o de passar de llarg
sense ni mirar-se-la... Cada cop comença un destí nou",
s'explicava en aquest conte.
Un
parell d'anys més tard Pedrolo hi tornava amb un conte breu, 'El
camí', dins 'Violació de límits' (1955). I no sabem
exactament quan, però un dia va prendre la decisió d'arromangar-s'hi
i es va posar amb decisió a explorar totes les possibilitats narratives
com el boig del primer conte, en un intent que, quan ja portava escrites
més de nou-centes pàgines, va abandonar i destruir perquè
va creure que no hi hauria cap lector capaç de seguir-lo en el
cas que ell mateix hagués trobat la manera de continuar-lo.
Ho
confessa a Jordi Coca en la llarguíssima conversa 'Pedrolo Perillós?'
(1973): "N'hi havia per tornar-se boig! El tempo era tan lent, que
al cap de 800 pàgines encara em trobava en el primer dia de la
narració". Després va escriure i publicar 'Viure a
la intempèrie' (1974), on limitava les possibilitats a dues accions
paral·leles que se superposen a cada una de les pàgines,
partides per la meitat, i que abasten només les primeres vint-i-quatre
hores de l'experiment.
Finalment,
entre 1963 i 1969, va trobar la fórmula que li convenia i es va
dedicar al cicle 'Temps obert' amb uns elements fixos: la llar de Daniel
Bastida, a Gràcia, on el protagonista viu amb els seus pares i
dos germans més petits, rep els efectes d'un bombardeig durant
la guerra civil. El gran cicle novel·lístic es construeix
a partir de tot de variables: els efectes del bombardeig; la mor d'algú
de la família; la repressió posterior: el pare tancat a
la presó o exiliat; un canvi de barri; les possibilitats d'accedir
o no a estudiar...
Amb
aquesta actitud desenvolupa el Llibre Primer del cicle que comprèn
nou denses novel·les: 'Un camí amb Eva', 'Se'n va un estrany',
'Falgueres informa', 'Situació analítica', 'Des d'uns ulls
de dona', 'Unes mans plenes de sol', 'L'ordenació dels maons',
'No en tenim prou amb la primavera' i 'Pols nova de runes velles', en
les quals el protagonista és successivament escriptor, estraperlista,
representant comercial, psicoanalista, home de negocis, pagès,
dependent, mecànic i cambrer, activitats suficients que li permeten
dibuixar un fresc de la vida catalana de la postguerra, per més
que l'autor comenti que hi hauria hagut d'afegir, encara, dos Daniel Bastida
més: un aristòcrata i un clergue.
El
Llibre Segon, planejat a base de redactar un parell de variants que neixen
a partir del final de cada una de les novel·les del Llibre Primer,
havia de constar, per tant, de disset a vint títols, però
l'autor va abandonar l'empresa quan tot just acabava d'escriure la segona.
Els dos títols del Llibre Segon són 'Cartes a Jones Street'
i 'Conjectures' de Daniel Bastida'.
Del
Llibre Tercer -que Pedrolo imaginava que necessitaria quaranta novel·les
més, a partir de dues variants de cada títol del Llibre
Segon- ja no en va escriure cap. En la conversa amb Jordi Coca, Pedrolo,
a l'estil del foll del seu conte, manifestava: "M'hauria fet gràcia
trobar un escriptor de la teva generació prou interessat per prosseûguir-la...
Sí home, no te'n riguis! És una idea magnífica. ¿T'imagines
una colla d'escriptors de generacions successives, embarcats a desenvolupar
aquest llibre? Una cosa demencial, d'acord. Però potser les úniques
coses que val la pena fer són aquelles que surten del corrent,
del normal... Seriosament, hi havia pensat sovint. Ara, ja sé,
que si ni jo he acabat tot el que podia fer..."
Sóc
testimoni que en algun dels àpats amb què l'Ofèlia
Dracs decidia el rumb de les seves històries s'havia especulat
més d'un cop sobre aquesta possibilitat. Però ara, desapareguts
prematurament Joaquim Soler i Jaume Fuster, dos dels pedrolians més
entusiastes del grup, no crec que ningú més s'hi atreveixi.
La
idea que menava Pedrolo a pensar en aquesta aventura naixia, tal com ell
explicava, en la seva pròpia experiència: "En la meva
vida hi ha un instant crucial, el de la guerra. Jo, que aleshores acabava
el batxillerat, volia ser metge, i de segur que ho hauria estat sense
aquesta guerra. És ben possible que la feina de metge m'hagués
allunyat de la literatura; no hi hauria ara, doncs, un Pedrolo escriptor,
sinó un Pedrolo metge. Tots dos eren possibles. I d'altres, és
clar..."
Un
Pedrolo metge, una altra de les seves dèries, com es pot comprovar
amb la lectura de 'Successimultani' (1979), la més genuïna
de les seves obres de ciència-ficció, en què una
noia que té la facultat de viatjar en el temps i que en algun moment
ha conegut un Manuel de Pedrolo novel·lista, li envia al carrer
Calvet, domicili de l'autor, l'original d'una història que parla
d'una guerra civil, del triomf d'un dictador, d'activitats clandestines,
empresonaments i lluites d'alliberació nacional... Un original
que anirà a parar a les mans del doctor Manuel de Pedrolo, prou
conegut a Barcelona, que viu al carrer de Balmes en una època que
"...la convivència ciutadana no ha estat interrompuda per
cap fet bèl·lic des del temps de la darrera carlinada i,
fora, de la guerra del 14-18." Ciència-ficció pura,
evidentment!
Al
llarg dels sis anys que li va ocupar la redacció dels onze títols
de 'Temps Obert', Pedrolo encara va trobar temps i imaginació per
escriure articles, narracions i cinc novel·les més: 'Joc
brut', 'Totes les bèsties de càrrega', 'A cavall de dos
cavalls', 'Mossegar-se la cua' i 'Milions d'ampolles buides'. I, entre
1975 i 1981, va publicar-ne vint-i-dues que guardava als calaixos a l'espera
que la mort del dictador suposés l'abolició de la censura
que les havia frenat, algunes de les quals ni tan sols les havia presentat
perquè ell mateix considerava impossible que fossin autoritzades.
Pedrolo
va ser una persona completament lliure, que escrivia el que volia sense
pensar en els condicionaments de l'època. És possible que
l'extensió de la seva obra, la diversitat dels gèneres que
va tractar i, potser, l'obligada irregularitat que hi ha d'haver en tants
milers de pàgines hagi impedit que es realitzi algun estudi exhaustiu
de la seva obra. A Mataró només vam ser capaços de
parlar d'una petita parcel·la.
Aquest
article ha sigut extret del diari AVUI.
© 24/12/98 AVUI. Tots els drets reservats.
|