Christopher
Vogler, autor de 'The Writer's Journey' (el llibre de capçalera
de nou de cada deu guionistes de cinema i televisió), treballa
a Hollywood, on fa de consultor creatiu per a estudis i productores, avaluant
històries i fent propostes per millorar-les.
Segons
confessa, els seus referents intel·lectuals són l'antropòleg
Joseph Campbell i el psiquiatre Carl Jung, als quals deu el concepte del
camí dels herois, clau explicativa de pas universal; és
a dir, d'allò que funciona per a qualsevol persona de qualsevol
cultura. La clau del secret, segons ell, de l'èxit planetari d''ET'
o de 'La guerra de les galàxies', per exemple.
Diu
Vogler: "Una història és en realitat un model o una
comparança, una metàfora. L'acte fonamental que es produeix
entre el narrador i el públic és un acte de comparació:
ell proposa una metàfora i cadascun de nosaltres, en rebre-la,
comparem la nostra vida amb la dels personatges de la història"
Per
exemple: el públic infantil-juvenil de 'The Cosby Show' es compara
amb els personatges d'una família idealitzada. Vol saber exactament
com s'han de portar els jerseis, com s'ha de negociar amb els pares el
permís per anar amb moto o com cal comportar-se en el cas d'una
cita: tot plegat, informació absolutament vital per a centenars
de milers de joves, en un temps en què les famílies no disfuncionals
són gairebé una curiositat sociològica i existeix,
per tant, una gran curiositat i interès (també per part
dels pares) a contemplar les evolucions de les famílies (perfectes)
de les sèries de televisió i comparar aquest ideal amb la
realitat.
"Hi
ha molta gent al món -diu Vogler- que mesura les seves prestacions
i el seu comportament amb els de personatges de ficció, o que viu
la seva vida segons una pel·lícula o una sèrie, de
tal manera que les històries esdevenen, de fet, metàfores
de la seva vida".
Perquè,
desenganyem-nos: vivim en un món força neuròtic en
què tothom, qui més qui menys, està traumatitzat
per les pressions de tot plegat. I això, no és pas nou:
els grecs es van inventar el teatre precisament per atendre les pressions
de viure en societat i purgar les emocions del públic. L'art dramàtic
era, a l'origen, un mitjà per exterioritzar la processó
i que no anés per dins. Tenia una funció taumatúrgica.
I ara,
"quan es creen històries que toquen realment el públic,
que aconsegueixen d'arribar a la gent -explica Vogler- d'alguna manera
contribueixen a curar-nos a tots una mica. Són les històries
que descriuen la manera com la gent supera els canvis i aprèn coses.
És a dir: les històries que es basen en uns arquetips universals,
intel·ligibles i reconeixibles arreu com a propis, independentment
de les particularitats culturals que, segons com, sembla que ens separen".
Per
entendre'ns: són aquelles històries que comencen en un univers
ben conegut i, per tant, còmode per als personatges; que després
solen empènyer aquests personatges a precipitar-se a un món
desconegut, ple de situacions a què no estan acostumats; i que
al final, com a premi al seu coratge, els tornen a la comoditat del seu
món original.
Dit
d'una manera, el camí dels herois arrenca sempre amb una separació:
"La nostra vida comença en el si de la unitat familiar. L'infant
està lligat a la mare amb el cordó umbilical, però
cal que es produeixi la separació. Cal que els joves s'allunyin
de la família per poder expressar-se ells mateixos com a individus.
Cal negar-se comoditats i costums per esdevenir un mateix. Cal tirar-se
de cap, saltar, entrar a una dimensió desconeguda i comprometre-s'hi.
És l'estadi que Campbell anomena de descens, quan els herois es
capbussen a un submón (el món del subconscient) en què
hauran d'afrontar les seves pors. És a dir: d'una manera o d'una
altra, la seva pròpia mort".
El
mecanisme d'aquesta idea és el del mite de la mort i la renaixença:
"Totes les històries -diu Vogler- fins i tot les més
simples, estúpides o frívoles, són al capdavall metàfores
de la mort i la renaixença. La vida és així: per
créixer, cal morir. S'ha de dissoldre la vella personalitat perquè
sorgeixi la nova. I això constantment: cada dia, cada nit, cada
estació, cada any. Som part d'un cicle que es va repetint".
Però
bé: després d'arribar a tocar fons i experimentar la foscor,
quan tot sembla indicar que el personatge principal morirà, o que
la missió fracassarà, o que l'amor sucumbirà, aleshores,
precisament aleshores, arriba el punt d'inflexió. "Com en
l'esport, al públic li agraden els partits en els quals hi ha un
moment en què sembla que els nostres no se'n sortiran, que ho tenen
tot en contra i, aleshores, es produeix la recuperació: el rebot
de l'heroi que treu forces d'on semblava que ja no en quedaven. És
això el que fa que el partit sigui un gran partit".
Després
d'afrontar la mort (físicament o metafòricament), la fase
següent és la del començament de la nova vida. Ara
toca aprendre a viure: el que Campbell anomena iniciació, que és
una mena de tornar a començar.
I quan
ja sembla que tot anava bé, arriba la fase del retorn: perquè
de la mateixa manera que no es pot baixar al submón i adormir-s'hi
(morir), sinó que cal tornar a aquest món i renéixer,
un cop aquí tampoc no es pot oblidar què ha passat, sinó
que cal integrar-ho com a ensenyament vital. Altrament seria com tenir
somnis i no recordar-los: malbaratar experiència. El subconscient
ha de tornar a aflorar per incorporar-se a la vida de cada dia.
Més
explícit o més implícit, el camí dels herois
sempre és aquest. I és aquest camí que fa que les
històries tinguin un significat universal. És aquest camí
que fa que hi hagi llibres que es rellegeixen, o pel·lícules
que es veuen una vegada i una altra, i històries que ens queden
clavades a la imaginació.
Aquest
article ha sigut extret del diari AVUI.
© 24/12/98 AVUI. Tots els drets reservats.
|