SOCIETAT CATALANA DE
CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTASIA

Projecte Cronos 2222

 

Capítol Primer
(A. Munne-Jordà, 11.04.01)

Com a secretari administratiu de la comissió municipal de Tecnociència que patrocina el projecte Cronos 2222 transcric l'acta de la sessió en què a tall experimental es connectarà el prototip de màquina del temps essacenca a les 12 AM del diumenge


(I tenen els pebrots de fer-me treballar en diumenge. Rebaits! Això ho he d'esborrar de la transcripció. De vegades em fan enyorar aquells temps de les màquines prehistòriques que es feien anar amb teclat: el cervell enviava l'ordre als dits, que tocaven les tecles que activaven el codi preprogramat i transcrivien les lletres i formaven les paraules; és clar que sovint els dits fallaven la punteria i tocaven una tecla per una altra, però després ho rellegien i ho esmenaven; en canvi ara, fent anar directament la transcripció amb les ones cerebrals, no et pots despistar, perquè tot surt escrit. Tanquem-ho entre parèntesis i ja ho esborrarem abans que ho llegeixi la regidora. Tornem-hi.)

dia 23 de juny de l'any 2222. Hi són presents l'alcaldessa

(I ara ja ens fotrà el discurs. Vinga, aboca'l, que després ja ho editaré perquè sembli una acta de debò.)

«Aquest acte transcendental d'avui és possible gràcies a la iniciativa dels nostres antecessors al consistori que fa més de dos-cents anys van prendre una decisió que no podien ni sospitar quina repercussió havia de tenir. En efecte, en aquella època la situació energètica de la ciutat no tenia res a veure amb la d'ara. En tot i per tot depeníem de l'electricitat que ens venia de fora. Va ser arran d'unes importants obres de soterrament de les línies elèctriques, precisament la construcció de les velles galeries subterrànies que corren pel llit del riu i que molts de vosaltres coneixeu.»

(La Minisoft Garcia, la regidora d'Energies, i en Jonlenon Puigcastellar, el coordinador del servei, s'han tornat més vermells que un llum de sodi: els van trobar junts dins la galeria un dia que deien que havien anat a revisar les antigues connexions. I tant, que revisaven les connexions! Ben connectats que estaven! Això també ho he d'esborrar, que no m'he recordat de treure'm l'elèctrode del clatell.)

«Les obres van suposar un notable endeutament per a la ciutat, i per això es va dictar la disposició que obligava totes les noves construccions a dotar-se de plaques solars per fornir-se d'electricitat. Gradualment, tots els edificis, nous o vells, es van haver d'anar adaptant a la normativa. I els edificis municipals, els d'equipaments i tots els edificis industrials o d'oficines van haver de col·locar a les façanes orientades al sol vidres amb cèl·lules fotovoltaiques. Naturalment, l'energia produïda era insuficient, i per això es va mantenir la connexió a la xarxa, en un doble sentit: la ciutat venia a les companyies l'electricitat que produïa i comprava la que necessitava. L'estalvi, ja els primers temps, va ser considerable. I el progrés en el sistema d'obtenció de l'energia alternativa va fer que en pocs anys, sobretot els mesos d'estiu, l'intercanvi s'equilibrés, i amb els anys el saldo va ser favorable per a la ciutat.»

(I ara acabarà penjant-se la medalla, ja es veu a venir. I jo em veig al carrer si no em desconnecto. Fora connexió, vinga! Ho enregistro amb l'audiovisual.)

«Gràcies a la visió de futur dels nostres antecessors, doncs, avui disposem d'una doble xarxa d'energia. I, per què no dir-ho, nosaltres pensem que hem estat dignes successors dels que ens han precedit en haver tingut la previsió de no desconnectar-nos mai de la xarxa general, de tal manera que aquest migdia del solstici d'estiu podem disposar de tota l'energia necessària amb el mínim perjudici per als ciutadans, que ni s'adonaran del tall de corrent. Quan l'il·lustre convilatà N'kruma Marçal, gràcies a l'equipament del nostre centre municipal de Tecnologies experimentals, al servei dels investigadors locals, ha pogut disposar de la tecnologia necessària per a fer la seva màquina del temps, la primera del món, nosaltres també li podem oferir l'energia que li cal.»

L'alcaldessa assenyala l'homenet de cabells blancs i tots l'aplaudeixen. A la sala rodona de la tercera planta subterrània del centre municipal de Tecnologies experimentals de l'ajuntament d'Essa Ce, l'antiga Santa Coloma de Gramenet, sota el parc metropolità de Can Zam, hi ha cinc persones a l'entorn de la màquina de viatjar pel temps i el seu inventor, l'essacenenc N'kruma Marçal: l'alcaldessa Fàtima Habibi, la regidora d'Energies Minisoft Garcia, el coordinador del servei de Tecnologies experimentals Jonlenon Puigcastellar, el secretari administratiu de la comissió municipal de Tecnociència Manuel Sagarra i la tècnica electricista Coloma Hernández.

La màquina de viatjar pel temps, al centre de la sala, té forma de llauna de Coca-Cola, de dos metres i mig d'alta per un metre de diàmetre. És pintada de vermell, i amb les lletres blanques en cursiva i tot, com a detall decoratiu. Dos portals energètics encarats a banda i banda li donen una certa aparença d'arc de triomf o de caverna platònica, boirosa per les vibracions interiors. Uns gruixuts cables la uneixen a dos transformadors, que rondinen connectats a un quadre de comandament collat a la paret, i a una petita central de fusió.

-Com podeu veure, els companys del centre de disseny li han volgut donar un cert aire clàssic -explica modestament l'inventor-. És basat en un disseny de fa més de dos-cents anys, de l'època de la construcció de les galeries que ha evocat la nostra alcaldessa.

La regidora Garcia i el coordinador Puigcastellar, que estaven molt junts discretament protegits per la mola del primer transformador, es deixen anar de cop.

-Què significa la inscripció? -pregunta el coordinador, com si hi estigués molt interessat, mentre avança cap a la màquina i es tiba i s'arregla la samarreta fluorescent de polímer orgànic.

-Surt així mateix en un pot que tenim al museu -explica, eficient, el secretari Sagarra, i afegeix amb intenció-: em penso que el van trobar al llit del riu. Segons els entesos, sembla que en aquella època la gent se n'hi anava a prendre barrejades la cola i la coca.

-No tenen cap importància, aquestes lletres -diu l'inventor Marçal-, potser no volien dir res, però queden decoratives. D'altra banda, el que us voldria explicar és el principi teòric de l'energia fisicotemporal.

-Més val que ens feu primer la demostració pràctica sense perdre més temps -el talla l'alcaldessa-. Més tard serà l'hora que els ciutadans comencen a preparar el dinar i, si els deixem sense corrent, tindrem queixes.

-Doncs començo ara mateix -accepta de grat l'inventor-. M'he permès connectar també una petita centraleta de fusió, per si no hi havia prou energia, però em sembla que amb tota la pròpia de la ciutat i la de la xarxa n'hi haurà prou per a un viatge no gaire llarg.

-Si poguéssiu veure les pròximes eleccions... -diu, fluixet, l'alcaldessa.

-No sé si ho podré dominar amb tanta precisió -explica, didàctic, l'inventor-. Jo entraré a la màquina i aniré avançant anys en el futur fins que vegi que utilitzo menys de la meitat de l'energia, per assegurar-me la tornada.

-No patiu -intervé la tècnica electricista Coloma Hernández-. Jo controlaré en tot moment el flux energètic i interrompré l'avançament quan arribeu al punt crític.

-Doncs, si us sembla bé, amb el vostre permís -diu polidament l'inventor Marçal, i entra dins la llauna per un dels portals energètics-: Coloma, ja pots donar contacte.

La Coloma Hernández fa girar els botons del quadre de comandament. La bonior dels transformadors augmenta, i les vibracions dels portals energètics es fan més espesses. La llum ambiental baixa sensiblement, fins que la sala queda gairebé a les fosques, amb tota l'energia concentrada a la màquina de viatjar pel temps. L'alcaldessa, la regidora, el coordinador i el secretari s'allunyen tant com poden del centre de la sala, arrambats cap a la paret; el coordinador i la regidora, a més, s'arramben també l'un a l'altra. Només la tècnica electricista s'ha quedat al seu lloc, fent girar els botons cap a xifres cada vegada més altes.

-Començo el viatge! -crida en N'kruma Marçal des de dins de la llauna.

L'única claror arriba des dels portals de la màquina, una claror que es va desplaçant del groc al blau.

-Seqüència completada -diu amb rotunditat la Coloma, i detura els botons al punt central de la banda alta del comandament.

Just en aquell moment, una mena d'ombra fosforescent travessa els dos portals de la màquina, alhora endins i enfora, i un corrent elèctric amb una forta olor d'ozó produeix una escombrada d'electrons per tota la sala i fa que crepitin i espurnegin totes les robes sintètiques i s'ericin tots els pèls i els cabells dels que són al voltant de la llauna. Molt gradualment la Coloma fa girar el comandament que va restituint la llum ambiental.

Al mig de la sala, davant el portal de la màquina per on ha entrat l'escanyolit N'kruma Marçal, hi ha un home alt i corpulent, de cabells blaus, amb una muntura d'ulleres de sol amb vidres sintètics de color vermell collada als arcs de les celles, bermudes de quadres, botes altes damunt les cames depilades i una armilla curta i florejada que just li tapa el pit.

-Minisoft! -crida esverat en Jonlenon Puigcastellar.

Tots es giren cap al coordinador del servei de Tecnologies experimentals, que té el braç estès, com abraçant el buit, i consternat mira i assenyala cap a terra. On hi havia la regidora d'Energies Minisoft Garcia, només hi ha les seves sandàlies de metacrilat.

Hi ha uns llargs instants de desconcert general i, abans que la situació degeneri en pànic, la tècnica electricista Coloma Hernández és la primera a reaccionar.

-Véns de la màquina? -pregunta al nouvingut.

-Sóc el funcionari viatger temporal de l'ajuntament d'Esssasssé Marc Mac.

-Jo sóc l'alcaldessa d'Essa Ce -diu la Fàtima Habibi, reprenent l'aura d'autoritat que li dóna el càrrec i remarcant la pronúncia del nom de la ciutat, i avança cap al nouvingut amb la mà estesa.

-Hola -diu el viatger, sense cap cerimònia-. Així que sóc a l'època que vam començar a viatjar pel temps?

-Sí..., però per què? -dubta l'alcaldessa.

-La meva feina és anar viatjant amunt i avall -explica en Marc Mac-, i tenia la màquina connectada amb el passat més remot. I ara hi he trobat l'entrada.

-Però nosaltres hem provat la màquina ara per primer cop -diu la Coloma.

-Precisament. Segons la segona llei del viatge pel temps, no es pot retrocedir fins a un temps previ al domini de la tecnologia temporal; és a dir, al més enrere que es pot anar en el temps és al moment en què comença a funcionar la màquina del temps. Aquest és ara el passat més remot per a qualsevol viatge.

-I on és l'inventor de la màquina, en N'kruma Marçal? -pregunta l'electricista.

-Deu ser a la meva època, al vostre futur. És la primera llei: tot desplaçament de massa i energia en una direcció temporal ha de ser simultàniament compensat per un desplaçament del mateix valor en sentit contrari.

-Per què?

-Per la primera llei de la termodinàmica, el principi de la conservació de l'energia. L'energia no es crea ni es destrueix, només es transforma, o sigui que a l'univers sempre n'hi ha la mateixa quantitat. Doncs, si d'un estat temporal en traiem una massa determinada, com el vostre viatger, i el transferim a un altre estat temporal, hi ha d'haver una compensació del mateix valor. Aquest sóc jo.

-I la Minisoft? -pregunta en Jonlenon Puigcastellar, avançant desolat cap al viatger amb les sandàlies de la regidora a les mans.

-Qui és? -diu en Marc Mac.

-La regidora d'Energies. Ha desaparegut quan has arribat.

-El vostre viatger devia tenir més poca massa que jo, oi?

-I tant! -diu la tècnica electricista Coloma Hernández, mirant-li els bíceps immensos-. Era més aviat escanyolit.

-Doncs, com que les lleis naturals no es poden transgredir, deu ser que entre el vostre viatger i la regidora tots junts fan la meva massa. Amb les sandàlies potser hauria sobrat pes.

-Me'n vaig a buscar-la -crida intrèpidament el coordinador del servei de Tecnologies experimentals, en Jonlenon Puigcastellar, i es llança cap a la màquina. Entre en Marc Mac i l'alcaldessa el retenen.

-No et precipitis, que faràs venir més gent de qui sap quan -diu en Marc Mac.

-Això mateix, calma -decreta l'alcaldessa-, que hem d'aprofitar que tenim en Marc Mac per saber quin futur té la màquina que he inaugurat.

-Em sembla que tenim un bon embolic -diu gratant-se la pròtesi del clatell, on sol connectar-se el terminal del teleprocessador, el secretari administratiu, en Manuel Sagarra, que en tota l'estona no havia badat la boca.

La màquina, al centre de la sala, emet una vibració quasi irònica per totes dues boques obertes, il·luminades de groc.



Capítol Segon
(Montserrat Galícia)


M'agradaven molt les sandàlies; espero que en Johnlennon hagi estat a l'aguait i les hagi agafades, perquè a la Fàtima també li feien patxoca i és ben capaç d'haver-se-les quedat, amb tot l'enrenou del viatget. Tenim el mateix número, el 38.

De tota manera, no em farien cap servei a l'Essa Ce on hem arribat amb el coi de màquina del temps. Aquí hi fa un fred que pela. És l'hivern, el més cru dels últims cinquanta anys, diuen, i m'han hagut de deixar unes botes. Un calçat ben curiós, és alhora bota i mitjó; també m'han deixat una roba molt confortable, llàstima que el gust d'aquesta gent, els nostres descendents, sigui tan lamentable. Les dones i els homes de 2321 tenen el sentit estètic al cul. Ara mateix vaig vestida -o disfressada?- amb una mena de granota de color taronja fluorescent i el nyicris d'en N'kruma està d'allò més ridícul amb una jaqueta de coll rodó de color verd lloro i forma de pera i uns bombatxos rabiosament grocs llimona, que fan mal als ulls.

La Freud Pujolar, doctora d'Empatia i Intel·ligència Emocional, del CABT (Centre d'Atenció al Benestar Total), m'ha explicat -és un rotllo, aquesta dona- que això dels colors ho fan per alegrar la tristor de l'hivern, perquè està comprovat -Déu meu, comprovat! - que els colors com ara el gris perla i el marró fosc i el blau marí són una de les causes de depressions exògenes importants, crisis d'ansietat severes i de síndromes d'angoixa galopants. Per mi que a la Pujolar li falta un bull. Ens han portat al CABT, en N'kruma i a mi, per fer-nos una revisió exhaustiva i comprovar que el viatge temporal no ens hagi afectat.

I parlant del refumut viatget, hi ha moltes coses que no entenc. Per començar, no entenc per què dimonis sóc aquí. Sembla que sóc una mena de torna, de propina.- Resulta més aviat còmic que precisament tota una regidora d'Energies hagi fet de torna per la maleïda llei de la termodinàmica de sant Einstein, o qui sigui.

Estic feta un garbuix; és per això que al CABT m'han demanat si em volia connectar a la Poma per enregistrar els meus pensaments abans que l'embolic sigui més important i ja no sàpiga ni què pensar o tingui un lapsus mental. Aquesta és la teràpia que la Pujolar s'ha tret de la màniga per contribuir al meu benestar emocional. "Relaxa't i deixa fluir els pensaments sense por, després parlarem, maca!" No sap ben bé si el trauma que pateixo és per haver viatjat en la màquina del temps sense tenir-ne cap intenció, o per haver perdut les sandàlies de metacrilat que em van costar un ull de la cara.

"Explica'm com ha estat el viatge", m'ha dit. I jo, com li va passar al Viatger del Temps d'en H.G. Wells, molt em temo no poder transmetre amb les paraules apropiades les peculiars sensacions del trànsit. Estic d'acord amb el Viatger del Temps que aquestes sensacions van ser més aviat desagradables. Wells no es va equivocar gens en deduir que s'experimenta una sensació molt semblant a la de pujar a les muntanyes russes, com si et precipitessis cap al buit més terrible, i tens la premonició del més horrorós dels esclafaments. De cop i volta la sala de màquines i en Jonhlennon i les meves sandàlies es van esvair i era com si tot, al meu voltant, s'hagués destruït i de sobte em semblava trobar-me a l'aire lliure i vaig veure el Sol saltar ràpidament pel cel i vaig tenir la impressió que tot el món avançava tan de pressa que m'era impossible tenir consciència de copsar cap moviment. El cargol més lent que mai s'hagi arrossegat es precipitava a tota velocitat sobre meu. I la successió de llum i foscor era dolorosa per als meus ulls, que no es podien acostumar a aquell ritme cada vegada més al·lucinant de claror i obscuritat. Vaig veure o vaig intuir la Lluna girant ràpidament a través de les seves diferents fases i fins i tot se'm van fer presents per un moment les òrbites de les estrelles. No, no tinc paraules, era terrible, però alhora bellíssim; vaig veure uns arbres créixer i canviar, tan aviat verds i ufanosos com grisencs i sense fulles. I edificis aixecar-se a la velocitat de la llum i passar com en un somni. De mica en mica les sensacions desagradables van anar minvant i finalment vaig notar com una frenada, un alentiment estrany. Estava massa confusa, però vaig pensar que havíem arribat al futur i vaig veure en N'kruma dret al meu costat, més pàl·lid que un mort. Ens estàvem aturant i el perill d'aixafament total de les molècules entre si, o de la nostra pobra massa col·lidint contra algun obstacle, s'anava fent més evident. Finalment vam sentir un soroll eixordador, com el d'un tro que t'esclatés dins del cap, i una forta olor d'ozó, i em devia quedar atordida durant un moment, perquè la següent cosa que vaig veure va ser un home amb bata blanca i vermella que m'obria una porta. I que ara sé que és en Mao Carrasco, el cap tècnic de la màquina del temps d'Essa Ce.

El CABT és a la plaça del Rellotge, i des de la finestra veig l'estàtua de la Dona Nua que continua igual que quan jo vivia a la ciutat. Voldria anar a casa meva a veure què hi trobo, o si encara hi és tal com jo la coneixia; tenint en compte que hem aterrat al 2321, hem viatjat noranta-nou anys i no és fàcil que conegui ningú a Essa Ce, tot i que és possible que hi hagi algun fill o filla meus, si és que en un futur n'arribo a tenir... Uf, ja m'estic fent un embolic!

La Pujolar insisteix a dir que encara estem massa afectats per l'experiència i no ens deixa fer "vida normal". El pobre N'kruma estava desesperat perquè tenia molt d'interès a parlar amb en Mao Carrasco, el seu col·lega del futur; vol saber tot de coses, per exemple si els viatges temporals són molt freqüents ara i què s'ha descobert en els viatges al futur, quins són els mons possibles i si s'han fet nous descobriments que permetin viatjar cap al pasat i..., bé, moltes coses que em va explicar, i tu només preocupada per les teves sandàlies, em deia.

Finalment va venir a veure'ns en Mao Carrasco, que és un tipus força ben plantat, sobretot quan no porta aquella bata blanca i vermella tan horrorosa, i ens va explicar un munt de coses que excitaven en N'kruma Marçal d'allò més. Va començar parlant de l'efecte carambola.

-Bé, segons la primera llei de la termodinàmica, a l'univers sempre hi ha d'haver la mateixa quantitat d'energia i així, cada vegada que algú viatja pel temps, la seva massa desplaçada s'ha de compensar per alguna altra d'equivalent. Aviat es va comprovar, i de la manera més directa possible, com en el cas de la regidora Garcia. Però encara hi ha un altre fet científic inqüestionable: l'efecte carambola. Els portals energètics xuclaven qualsevol persona, animal o objecte que fos a la vora quan, des del futur o el passat, es posava en marxa la màquina -va explicar en Mao.

-Espera, espera. Vols dir que no hi ha manera de tancar els portals? Que connecten automàticament amb qualsevol màquina del temps activada en qualsevol època i qualsevol lloc? -va fer en N'kruma amb uns ulls com taronges.

-No en qualsevol lloc. Sempre a les mateixes coordenades espacials.

-Vaja, que sempre a Essa Ce, però en qualsevol època - vaig concloure jo.

-Qualsevol època que tingui màquina del temps -va confirmar en Mao dedicant-me un somriure encisador.

-Però no acabo d'entendre això de l'efecte carambola -va dir en N'kruma.

-És un terme que fem servir per indicar que... Perdoneu: coneixeu un antic joc que es diu billar?

-Jo sí! -vaig afirmar-. Me n'havia ensenyat la meva tieta Emmengarda quan jo era petita.

-Bé, doncs: per un efecte de carambola s'activen tots els portals alhora i qualsevol persona, animal o cosa pot aparèixer en qualsevol època en raó de la seva proximitat al portal energètic.

-Vatua l'olla! -va exclamar en N'kruma Marçal.

-Això vol dir que vosaltres i els bessons Cases, els que han sortit de la nostra època, no sou els únics: hi ha altres viatgers desplaçats en el temps -va concloure en Carrasco.

-Espera, espera... -vaig fer jo, esverada-. I, segons tu, quantes possiblitats tenim de tornar al 23 de juny de 2222?

-Les mateixes que els bessons tornin al 7 de gener de 2321. Poquetes...

Ben mirat, potser és millor que les meves sandàlies les aprofiti la Fàtima; i què farà en Johnlennon sense mi? Se me'n refot, de l'efecte carambola i totes les reconsagrades màquines del temps. Però l'excitació d'en N'kruma és ben bé la d'un científic. Sospito que tornar a casa o quedar-se aquí no té cap importància per a ell.

-I quin és l'estat actual de les vostres investigacions?

-En l'essencial, els portals energètics no han variat gaire. Les nostres línies d'investigació estan encaminades al control de la durada del viatge temporal, i a la connexió-desconnexió dels portals.

Llavors va aparèixer la Freud i li va demanar a en Mao que, si us plau, pel benestar dels seus pacients, no els capfiqués amb les seves explicacions.

-Saps què? No sé si a tu o al teu sant patró us interessa, però els meus problemes van més enllà de les sandàlies de metacrilat -li vaig etzibar a la Freud.

I llavors va ser qual la Pujolar em va convidar que enregistrés totes les meves impressions, els pensaments, etc. Però no va poder evitar que en N'kruma Marçal toqués el dos amb el seu col·lega cap al CMMT (Centre Municipal de la Màquina del Temps), és clar...



Capítol Tercer
(bea puig)


(Sort que m'he adonat a temps que l'àudio-visual no em funciona. Aquesta mena de colós, (ha dit Mac que? potser... Mac Donalds) deu portar algun artil.lugi electrònic que interfereix amb els meus aparells.
Possiblement sigui un espia... Déu meu! estic perdent els papers! De què serveix enviar un espia al passat? En tot cas no em fan cap gràcia a mi les interferències, després et fan pensar el que no has pensat i t'encolomen qualsevol mort... hauré de tornar a controlar a l'hora de fer la transcripció. Mira que els ulls de peix que posa la Coloma aquesta mirant-se a l'extraterrestre? Perdó, volia pensar 'al viatger del temps'.Ni que no hagués vist mai un home de prop aquesta dona! Redéu, si no em centro una mica després d'aquesta em veig canviant de feina...)

- Vist que jo tinc tota la informació que necessito tenir sobre la vostra època, els informo que soc llicenciat en Història Pseudocontemporània per la Universitat de Singuerlin i especialista en Electrònica Transtemporal, els viatges al passat no em comporten cap mena de problema d'adaptació, aquest cop he estat de sort doncs; com els deia, i vostè em perdonarà Senyora Haiabiri...

- Habibi, em dic Habibi, però em pot dir Fàtima...

- ...vostè em perdonarà Fàtima Haiabibi però no he llegit mai una paraula sobre la seva persona, en resum, no cal que s'hi encaparri, perquè no passarà pas a la història vostè. Al gra: Ja he dit qui soc i quin càrrec ocupo per tant passo a informar-los de quina és la trajectòria que m'ha dut fins aquí. Diguem que originàriament vaig néixer l'any 2318 però que ara mateix, arribo del 2281. Entre mig he visitat si mal no recordo, el 2290, el 2301, el 2423 i el 2297, no necessàriament per aquest ordre, però no pateixin, tot està gravat al meu xip addicional; només cal que em proporcionin la connexió adequada i ...

(Aquest paio és un enze per molt que vagi disfressat de disseny, a més és maleducat i tanoca. Si home si, que el connectin a veure si hi ha sort i s'electrocuta...)

- Perdona Marc, - va interrompre en Puigcastelar amb la veu trencada i més blanc que les lletres de la màquina del temps - la connexió aquesta que dius, penso que de moment pot esperar, vaja, que no hi ha pressa, que potser primer t'hauries de refer del viatge i entretant potser per anar-nos posant al dia, ens hauries d'aclarir que vols expressar exactament quan dius que has passat per tots aquests llocs...

- Parlo de temps, parlo de dates, parlo com qui diu d'èpoques jo!!! En Marc Mac no parla mai de llocs, soc un viatger del temps jo! Mai, mai de la vida, ni quan era un infant no he sortit d'Esssasssé. M'he preparat sempre per ser el que soc: funcionari viatger temporal...

(No sé com faré l'acta d'aquest esdeveniment, però si aquest paio continua cridant d'aquesta manera em farà saltar algun circuit... per cert, on va la Coloma amb les sandàlies de la Minisoft?)

- ...o és que potser m'esteu volent dir que el savi, l'admirable, el més gran, l'il.lustrissim N'Kruma Marçal, pare de l'autèntica màquina del temps, no havia previst l'obertura simultània de totes les portes temporals?

Com si el món s'hagués aturat, el més sepulcral silenci es va fer de cop a la sala rodona de la tercera planta subterrània del centre municipal de Tecnologies experimentals de l'ajuntament d'Essa Ce. Tots els presents semblaven de cop estàtues de gust dubtós. Immòbils, amb els ulls fixos en el nouvingut esperaven alguna cosa, però... que esperaven exactament?



Capítol Quart


Com si el món s'hagués aturat, en el més sepulcral silenci, tots els presents a la sala rodona de la tercera planta subterrània del centre municipal de Tecnologies experimentals de l'ajuntament d'Esssasssé estaven immòbils, amb els ulls fixos en el monstre que acabava d'aparèixer al llindar de la seva màquina del temps. Allà on fins feia pocs segons hi havia la Not Repitgis, la fidel funcionaria encarregada de la neteja de la zona d'alta seguretat que envoltava la màquina del temps, hi havia ara una barreja de tortuga monstruosa i llauna de conserva.

Un ésser amb dos caps idèntics, dos braços desproporcionadament curts si es tenia en compte la seva còrpora total i quatre cames situades en bateria i estranyament aparellades "esquerra-dreta / esquerra-dreta". El monstre els mirava amb dos parells d'ulls exactament iguals i dos somriures alhora burletes i cínics mentre girava en perfecta sincronia, els dos caps de manera simètrica.

No semblava en absolut desorientat, més aviat se'l veia còmode en la seva rigidesa de metall lluent.

Un xiscle agut seguit d'un soroll sord d'un cos caient a terra, va trencar de cop l'encanteri. La secretària municipal, Genoveva Maimí que entrava acompanyant l'alcalde, en Felip D'Oncle, no havia pogut resistir l'ensurt d'aquella visió inesperada. Els presents miraven alternativament cap al monstre i cap a la Genoveva sense saber ben bé que havien de fer, la majoria dubtaven entre atendre l'accidentada o sortir corrent i uns quants dubtaven entre imitar la Genoveva i caure per terra en un desmai més o menys real o bé simular que eren figures decoratives i no moure ni una cella en previsió de la possible actuació del monstre.

Els dos caps alhora van mirar cap en Felip D'Oncle i les dues boques van dir alhora:

- Potser hauria d'atendre la senyora, no li sembla?

L'alcalde es va ajupir sense perdre de vista al monstre i va començar a colpejar amb cura les galtes de la secretària a fi de refer-la. Les dues boques van tornar a parlar:

- Som els bessons Cases

- Ell és en Guillem - va dir una boca mentre l'altra somreia

- I ell és en Ferran - va dir l'altre canviant-se els papers.

I altre cop alhora:

- Fa una estona érem a set de gener del 2321. Ens podríeu dir on som ara?

Dit això i sense esperar resposta, el cos del monstre es va obrir i de dins d'aquella mena de closca de tortuga van sortir dos homes idèntics, no massa alts, prims i vestits amb unes granotes de color lila que també haurien resultat idèntiques si no hagués estat perquè a la màniga dreta de l'un hi havia brodades les lletres F.C. mentre que a la màniga esquerra de l'altra s'hi llegia G.C., això si tots dos en color blau elèctric. Sense fer el més mínim cas de l'estorat personal que els envoltava i sempre sincronitzats, es van posar a fer exercicis d'estirament.

La Genoveva va obrir els ulls, però va ser un moment. Va repetir el mateix xiscle, potser aquest cop una tercera més agut, i va tornar a perdre el coneixement.

En Felip va deixar córrer la reanimació i va assumir la seva funció d'alcalde:

- Soc en Felip D'Oncle, alcalde d'Esssasssé. Tinc prou autoritat per a preguntar-vos qui sou, d'on veniu i que voleu?

Els dos homes, bo i alliberats de la seva carcassa continuaven entestats en moure's i parlar alhora. Aquest cop, però van contestar vocalitzant amb cura per si de cas el seu idioma no era prou comprensible.

- Som els bes-sons Ca-ses, en Guill-em i en Fer-ran. Ve-nim del set de Ge-ner del dos-mil-tres-cents-vint-i-ú i sor-tim de la mà-qui-na del temps. Vol-dri-em sa-ber on som i a més....

-De quina màquina dieu que sortiu?



(Salvador Macip)


-Com que de quina màquina? -van exclamar tots dos a la vegada mentre es giraven per assenyalar la llauna de Coca-Cola gegant on acabaven de materialitzar-se. Els quatre ulls dels bessons Cases es van quedar esbatanats quan van descobrir que, en lloc del portal del temps pel qual havien arribat a aquella època, una anella de fum de color verd radioactiu surava ominosa al centre de la sala, acompanyada d'un sorollet de fons empipador, com el d'un aire condicionat amb raspera.

-Casum tot! Altre cop!

Capítol Cinquè


-Ja la ballem! -es queixa Marc Mac tot empipat després de consultar el seu ordinador de polsera.

La resta de presents a la sala (el coordinador Jonlennon, l'alcaldessa Fàtima, el secretari Manuel i la tècnica Coloma) ja fa una estona que no tenen gaire clar què passa. Una simple cerimònia d'inauguració planificada per a glòria i lluïment de l'alcaldessa en any d'eleccions s'ha convertit en un malson espaciotemporal el darrer capítol del qual va transcorrent davant dels seus nassos.

-Qu-què vols dir? -li pregunta l'alcaldessa amb un filet de veu.

-Segons les dades que m'arriben, els gambirots dels Cases acaben d'espellofar el Contínuum al Vòrtex del 2423. S'ha de ser sapastre!

(Aquest titella ja m'està atipant, amb els seus tecnicismes recargolats. Contínuum? Vòrtex? Sembla tret d'una sèrie de televisió de fa tres-cents anys. Si no fos perquè em paguen per enregistrar tot el que passa ara mateix engegava a pastar fang el xulo-de-platja i els seus sopars de duro i me n'anava a casa a cruspir-me un bol de criptotapioca. Se me'n fot que hagin desaparegut el pedant del doctor Marçal i la pesada de la Garcia. Que els aguantin els pobres de l'any on hagin anat a petar!)

-I això és greu? -diu en Jonlennon, que pateix d'allò més pel futur de la Minisoft.

-A tu què et sembla? La Tercera Llei dels Viatges Intertemporals diu clarament que "Només es poden obrir Portals als punts del Contínuum on l'Espai fa cantonada i el Temps es doblega en un angle de 23 graus i un terç", el que s'anomenen els Vòrtexs Intradimensionals. Tothom sap que el nostre univers és octagonal, i que només hi ha una cantonada en tot el nostre quadrant, la Cantonada Romaguera, anomenada així en honor del seu descobridor, l'insigne Elvis Romaguera. Cada cop que el Temps es corba de forma adequada en un d'aquests vuit punts, tenim un Vòrtex, i llavors, amb la màquina adequada, es pot fer un Salt a una altra època. Els Cases ja se n'han cruspit cinc, de Vòrtexs, tots a la Cantonada Romaguera, que amb aquests sotracs ha quedat d'allò més malmesa. Això vol dir que tota la nostra realitat penja d'un fil: si grapegen el Contínuum un altre cop, hi ha moltes probabilitats que l'estructura tridipoligonal de l'univers es col·lapsi com una paperina i tot el pes de les galàxies ens caigui a sobre!

-I això sí que deu ser greu -aventura la Coloma, que no ha entès un borrall.

-Doncs sí, més aviat.

-I s'hi pot fer res o ja ens hem d'anar preparant per al dia del Judici Final?

(La molt barjaula de l'Habibi sí que ho té clar! Que me la conec, jo... Pels ullets que fa segur que està pensant que l'univers se'n pot anar a pastar fang mentre ella pugui magrejar-se una estona amb el catxes del futur amb l'excusa que és la fi del món!)

-Ah, no heu de patir gens -diu en Marc Mac inflant la pitrera-. Per això m'han enviat els meus superiors. Sóc el Funcionari Viatger Temporal número u! El primer de la meva promoció! Porto mitja vida perseguint els Cases, però per tots els cargols femella de la Primera Màquina del Temps que els aturaré aquest cop!

-Els Cases aquests estan a Essa Cé, doncs? -pregunta l'alcaldessa una mica confusa.

-I tant. Des de sempre i per sempre. En Guillem i en Ferran Cases eren els fills bessons de Gumersinda Farigola de Cases, la Tècnica Electricista d'Essassé del 2321. Un dia va portar els dos adolescents a veure la Màquina del Temps, de la qual tenia cura, amb la mala sort que en algun Vòrtex es va activar un portal i l'Efecte Carambola va enviar la parelleta a l'Essassé del 2290. Els tanoques van anar a parar davant mateix de Mustafà Cases, el seu futur progenitor, per aquelles dates ordenança municipal de professió i solter de vocació, que quan va veure aparèixer del no-res dos marrecs que tenien la seva mateixa cara va patir un infart cardíac gegant i es va quedar sec allà mateix. És clar, els Cases, que s'acabaven de carregar el seu pare abans que hagués pogut fecundar la Gumersinda, es van convertir immediatament en una paradoxa espaciotemporal d'impressió. Una bomba de rellotgeria.

La Coloma, que continua als núvols, superada per la complexitat dels esdeveniments, aquest cop almenys ha entès una frase.

-O sigui, que al futur les Tècniques Electricistes s'encarreguen de les màquines del temps, oi?

-Sí, és clar. Són una peça clau del manteniment dels Centres Municipals de Tecnologies Experimentals. Els CMTE (i els seus òrgans executius, els CMMT) són més importants que els Ministeris, els Parlaments o les casetes de l'ONCE. El CMTE d'Essassé pràcticament governa el planeta, es pot dir. Tot això perquè gràcies als treballs dels doctors Marçal i Romaguera es va descobrir que el lloc abans conegut com Santa Coloma de Gramanet és una singularitat de l'Espai.

-Som el Centre de l'Univers! -exclama l'alcaldessa envaïda de sobte per una rauxa xauvinista. Tots l'aplaudeixen amb convicció, com si fos la frase final d'un dels seus famosos discursos.

-El centre no -corregeix en Marc Mac quan els altres paren la gresca-, més aviat una cantonada. Al mig d'aquesta sala hi ha la famosa Cantonada Romaguera. Som a l'únic lloc de tota la Terra on els viatges en el temps són possibles. Per això tots els intents previs de fabricar màquines del temps havien fallat estrepitosament: només un savi d'Essassé podia trobar la solució. I el necessitarem per a sortir d'aquest embolic...

(Bufa, s'ha quedat descansat, el turista del futur! De veritat es pensa que ens creurem totes les seves falòrnies? Només perquè va vestit com un gamarús i es passa el dia al gimnàs es deu creure que pot entabanar qualsevol. A aquestes dues bledes assolellades potser sí, però a mi no. No senyor! A veure si puc trobar alguna manera d'escaquejar-me d'aquest circ...)

La sala queda en silenci, només destorbat pel cric-cric de l'enregistradora i l'estrany zumzeig que surt de la llauna de Coca-Cola gegant. Ningú no en fa cas, perquè estan intentant pair el gavadal d'informació que els ha caigut a sobre. Es miren els uns els altres sense saber prou bé què dir. Pel que sembla estan ficats en un moment clau de la història de la Humanitat, així que qualsevol decisió és vital. L'alcaldessa, acostumada a portar la veu cantant en les situacions de responsabilitat, decideix prendre el timó.

-A veure, senyor Mac, no sé com s'ho farà vostè per trobar el doctor Marçal i poder aturar els malvats bessons Cases, però tinc plena confiança en les seves capacitats. Pot comptar amb el suport absolut de l'ajuntament d'Essa Cé i de tots els seus funcionaris aquí presents. Coordinador Puigcastellar: ara mateix m'habilita la Sala dels Plens, que serà el nostre Centre de Comandament Provisional. Coloma, desenterri de l'arxiu el Protocol d'Emergència 76 barra 3 per a Casos de Crisis Imprevistes, a veure de quins recursos podem disposar. I vostè senyor Mac -diu al nouvingut, tot posant veu acaramel·lada mentre se li penja del braç-, vingui amb mi i m'explica altre cop tot això de les cantonades, les corbes i els Vòrtexs...

(Ara és la meva. Aprofito que tots se'n van atabalats i toco el dos sense que em vegin...)

-Sagarra, agafi la gravadora i no es perdi detall de res! Que vegi tot l'electorat com he contribuït a salvar l'univers!

(La mare que va matricular l'Habibi!)



Capítol Sisè
(Àfrica Rubies)


En arribar a la Sala de Plens del Consistori d'Essa Ce, l'alcaldessa va demanar que els portessin cafè «del fort», perquè havien de pensar molt i prendre decisions importants.

(Ara hem de pensar i prendre decisions? Que no representa que ho fem cada dia? O, si no, a què es dedica l'alcaldessa mentre nosaltres penquem com burros?)

A més de la Fàtima Habibi, en Jonlenon Puigcastellar, la Coloma Hernández, en Marc Mac i el secretari Sagarra, a la reunió hi eren també presents el tinent d'alcalde Felip d'Oncle, la seva secretària Genoveva Maimí i el regidor de Seguretat ciutadana Francesc Barrufet, un homenet calb i rodanxó que no feia més que somriure d'una manera un pèl sinistra.

En Jonlenon estava cada cop més amoïnat per la Minisoft. A més, li preocupava allò que havia dit en Marc Mac:

-Escolta, això que has dit dels portals espellofats, què vol dir exactament?

-Doncs que dels vuit portals d'aquest quadrant, ara només en funcionen tres -va respondre en Marc Mac amb tota la sang freda del món.

-Perdona, però no ho acabo d'entendre -va intervenir en Barrufet¾. Acabo d'arribar i m'he perdut moltes coses, però, pel que m'havien dit, la màquina del temps suposava poder viatjar per tot l'«eix temporal», com em va dir un dia el doctor Marçal, com qui va en una línia de metro.

-Sí, una línia de metro amb només vuit estacions -va remarcar la Coloma.

-I cinc estan clausurades -va afegir en Sagarra, en un to lleugerament sarcàstic.

Els assistents a la reunió es van mirar: considerat d'aquesta manera, el problema es feia més fàcil d'entendre, però també més gros. Aleshores en Jonlenon es va girar indignat cap a en Marc Mac, que feia una cara totalment inexpressiva.

-Així doncs, tot això dels viatges en el temps vol dir anar només a vuit èpoques, i sempre en el mateix lloc? I per a això vas fer tot un màster?

-I per a això hem invertit temps i recursos? -va afegir la Fàtima.

(Ja t'hem descobert, Míster Big Mac. Segur que vas fer una carrera de lletres i per poder trobar feina et vas apuntar a un postgrau a distància com a especialista de no se sap què.)

En Marc Mac no perdia la calma.

-Amics meus, em sembla que no us acabeu d'adonar de la importància que té per a la societat el fet que puguin existir intercanvis reals entre persones de diferents èpoques. Gràcies a això, sabem molta més història sobre nosaltres mateixos i, el que és millor, podem conèixer el futur!

Aquestes paraules triomfants van tornar a fer que brillessin els ulls de la Fàtima, però en Jonlenon no ho veia tan clar:

-Doncs, si ets tan llest, a veure si em dius quin és el futur de la Minisoft i el doctor Marçal.

-Això no t'ho puc dir, perquè no puc saber quin és el destí de cada individu del planeta. Si ho hagués sabut, hauria pogut mirar en els registres abans de venir...

El tinent d'alcalde i el regidor de Seguretat Ciutadana tenien l'aire despistat que adopta una persona quan sospita que es troba entre un grup de persones tocades de l'ala. Tanmateix, ningú no s'esperava que la Genoveva, una noia generalment tímida, intervingués:

-I, així, quantes estacions queden?

-Estacions?

-Vull dir portals, o vòrtexs, o com se diguin. Has dit que n'hi ha cinc d'espatllades per culpa dels bessons. Així, quantes n'hi ha en funcionament? Perquè, és clar, si la nostra s'ha espatllat, no sé com ens posarem en contacte amb els que han anat a parar a la teva època.

(Mira, una que de tant en tant sap pensar. Hauria de ser ella l'alcaldessa, no la inútil de la Fàtima, que només pensa en el seu lluïment personal, i molt menys encara l'impresentable d'en Felip, que només es dedica a concedir entrevistes als mitjans de comunicació i opinar sobre qualsevol tema, com si en lloc d'un simple tinent d'alcalde fos el president de la Unió Europea.)

En Marc Mac es va mirar la Genoveva amb certa admiració, i va començar a recitar una sèrie de xifres:

-El 2222 a hores d'ara no funciona; el 2281, tampoc; i el 2290, el 2301 i el 2297, encara menys. En funcionament queden el vòrtex del 2321, que és el meu, un del 2423 i l'Innominat...

-Què? -van exclamar tots alhora-. I com ens ho farem per fer tornar a aquell parell?

En Marc Mac va anunciar tranquil·lament:

-Cada portal té una determinada «amplada», és a dir, una durada en el temps, que pot ser fins i tot d'alguns anys. El del 2222 té dos dies gairebé exactes, la qual cosa vol dir que si avui som a 23 de juny, el portal es tanca el 25 de juny a les 13:30.

-Visca! -no va poder estar-se d'exclamar en Jonlenon-. Això vol dir que podrem recuperar els altres dos!

-Si sou capaços de construir una altra màquina del temps per a demà passat, sí.

-Coloma, ja et pots posar a la feina! -va dir la Fàtima.

-Dos dies? Però si per a construir la que s'ha espatllat vam trigar dos anys.

-Això és perquè encara no havíeu adquirit prou experiència. Au, vinga, Coloma, que tu pots. -En Felip li va dedicar un dels seus millors somriures i la tècnica es va tornar vermella, va fer un mig somriure i va dir:

-D'acord. En dos dies tindreu una nova màquina. Vaig a preparar-ho tot amb els de la Brigada municipal.

-Sí, dona, sí. Tindràs tots els recursos que vulguis.

-Segur que te'n sortiràs -va afegir en Marc Mac.

-Escolta, Mac -va preguntar ràpidament en Barrufet, que amb prou feines havia dit res fins llavors-. Com és que estàs tan segur que ho aconseguirem? Confies molt en els nostres tècnics, o és que saps que aquest portal encara continuarà existint el 25 de juny perquè hi has passat algun cop?

En Marc Mac va envermellir de cop, però de seguida va recuperar la calma i va dir amb veu serena:

-Doncs, personalment no hi he estat, però sé d'alguns companys de feina que en els seus viatges...

-Deus voler dir en els seus desplaçaments en metro per a anar a treballar...

-Calla, Sagarra, i deixa'l que acabi de parlar!

(Què s'ha cregut, aquesta mona pintada? A veure si nosaltres no podrem opinar. Ara ja es veu que aquest xulo de platja juga amb avantatge simplement perquè ve del futur i sap més coses, no perquè sigui més valent i més llest que nosaltres.)

-Així -va interrompre en Barrufet, pràctic com sempre-, així, doncs, no podem fer res fins d'aquí a dos dies. Llavors, tindrem una nova màquina, obrirem el portal, recuperarem la regidora d'Energia i el doctor Marçal i, de passada, aquest senyor del futur -aquí va dirigir una mirada irònica a en Marc Mac- podrà tornar a casa.

-Francament, Fàtima, no sé com podem quedar-nos tan tranquils davant d'aquesta situació: ens hem polit el pressupost de mig any només per fer un miniintercanvi de «savis» -en aquest punt, la mirada irònica d'en Felip d'Oncle cap a en Marc Mac era encara més punyent que la d'en Francesc Barrufet- durant dos miserables dies? D'això en dius un «projecte de progrés científic, històric i tecnològic per a Essa Ce»? No veus que els de l'oposició se'ns menjaran vius i ens demanaran explicacions? Diran que els diners de les arques municipals es destinen a finançar viatges caríssims d'una regidora acompanyada d'un suposat científic.

(Com es nota que aquest vol ser alcalde en lloc de l'alcaldessa. Li està minant la confiança i la fa quedar malament davant de tots nosaltres. Segur que convocarà una roda de premsa per «esclarir la situació» davant els mitjans de comunicació, i s'ho muntarà de manera que la Fàtima semblarà una inútil -en això hi estic d'acord- i ell el salvador, el paladí municipal.)

La Fàtima, coneguda com a persona de bons reflexos i estratagemes brillants, va reaccionar amb rapidesa i va demanar més cafè. Després de beure-se'n una tassa amb gestos calmats i tranquils, es va mirar fixament l'audiència i va dir:

-Tens raó, Felip. Aquest projecte ha de tenir un objectiu més ambiciós que el de contactar amb un funcionari del futur (i perdona per l'al·lusió, Marc) i amb uns gamberros descervellats que qui sap on són a hores d'ara. Ara us diré el que farem: demà passat, després de fer «l'operació tornada» del doctor Marçal i la regidora d'Energies, anirem als dos portals que queden en funcionament i farem un treball de camp com cal.

-Perdona, Fàtima, però el portal del 2423 tampoc no funciona...

-Que no funciona? Però Marc, si abans has dit que sí.

-He dit que no estava espellofat, però el fet és que no ha funcionat mai, per la senzilla raó que, quan hi vas, et trobes a sota d'una pila de runa impossible de remoure. No sabem si hi ha hagut, perdó, si hi haurà una guerra, un terratrèmol o simplement que s'ha enfonsat l'edifici de cent pisos que construiran el 2297, el cas és que no hi podem accedir.

La Fàtima, sense perdre l'entusiasme, va exclamar:

-Doncs anirem a l'Innominat! Per cert, per què es diu així?

Ara sí que en Marc Mac se la va mirar amb seriositat. Lentament, es va treure les ulleres fosforescents i les va començar a netejar amb un mocador (un signe de nerviosisme, va pensar més d'un), mentre parlava:

-El portal Innominat no té nom simplement perquè no sabem a quin any correspon. Cada cop que algú ha volgut anar-hi, els indicadors de la màquina s'han tornat bojos. Ha de ser algun lloc del futur, a partir del 2499, però no sabem on, vull dir quan.

-Però, alguna cosa hi ha d'haver allà que ens indiqui l'época.

-Hi hagi el que hi hagi, no ho sabem.

-Per què no? -va preguntar en Barrufet, que s'havia posat en estat d'alerta en veure la reticència que mostrava en Mac a l'hora de parlar.

-Doncs perquè cap dels qui hi han anat no ens n'ha pogut dir res. Les catorze persones que han intentat l'expedició van tornar al cap d'un temps totalment desquiciades.

-Però, i l'intercanvi de masses? Algú deu haver arribat des de l'altra banda, no?

(Aquesta Genoveva és més llesta del que em semblava. Llesta, i maca. Llàstima que surti amb el cap de la policia).

-No, ningú. L'intercanvi no té per què ser de persones. Mentre siguin éssers vius i tinguin una massa equivalent, ja funciona. L'únic que ens ha arribat d'aquestes expedicions fracassades són uns llimacs gegants.

-Llimacs gegants? Ecs! -Encara que les expressions de fàstic foren unànimes, potser en Felip d'Oncle va ser qui va fer més escarafalls.

-Com podeu imaginar, els llimacs no ens han proporcionat cap mena d'informació. Només ens queda una teoria forassenyada...

-Quina teoria? -van preguntar alhora la Genoveva i la Fàtima. La primera estava encuriosida, mentre que la segona hi veia una possibilitat d'actuació. La resta d'assistents a la reunió va adoptar també una expressió d'interès.

-Hi ha un parell de físics de la universitat d'Oslo que creuen que l'univers temporal està fet de múltiples «cantonades», cadascuna amb vuit vòrtexs. Un dels vòrtexs estaria enllaçat amb el vòrtex d'una altra cantonada, de manera que tindríem tot el contínuum espai-temps connectat en xarxa. Segons aquesta teoria, el vòrtex Innominat seria el que faria de portal per a anar a un altre vòrtex. Ja us ho dic, això només són teories que s'han demostrat només al nivell matemàtic, però ningú no hi posaria la mà al foc.

-Perdona -va intervenir la veu intrigada de la Genoveva-. Si tot és ple de cantonades, totes serien aquí, a Essa Ce?

-No. Segons aquests físics, els vuit vòrtexs de cada cantonada correspondrien tots a un mateix punt en l'espai, però cada cantonada correspondria a un punt diferent.

-No ho entenc. El vòrtex que tenen en comú, en quin punt es troba, en el de la Cantonada 1 o en el de la Cantonada 2?

-Aquest és precisament un dels aspectes més discutits de la teoria. Els seus partidaris han suggerit que potser es tracta de dos llocs units per un vincle que no és espacial, alguna cosa que tenen en comú i que a partir de determinat moment els va unir a través d'un portal. Però, vaja, tot això són teories.

-Doncs nosaltres la demostrarem! -La Fàtima tenia una lluïssor especial als ulls, una expressió que temien tant els seus amics com els seus adversaris, perquè significava que acabava de prendre una decisió-. Demà passat, un cop solucionem el problema de l'intercanvi, enviarem un explorador al Vòrtex Innominat.

-Però si cap explorador no ha tornat mai sa i estalvi! -va protestar en Sagarra.

-Bé, sans sí que ho estaven. De fet, tots tenien un aspecte magnífic, millor del que tenien abans de partir. Semblava que haguessin rejovenit. També tenien una expressió curiosa a la cara, una expressió gairebé mística, però no deien res, sinó que es limitaven a somriure, a cantar i a pronunciar paraules en una llengua estranya. La majoria d'ells van acabar anant a viure en un monestir budista o es van dedicar a fer serveis per a la comunitat, com jardineria, neteja o atenció als malalts. Només n'hi va haver un que en un moment determinat semblava que hi començava a tocar, però malauradament, quan va veure que havia tornat amb nosaltres, va exclamar «No, no!» i, tot seguit, es va suïcidar.

Després d'aquest parlament tan prolix, en Marc Mac va fer una pausa mentre es bevia tota una ampolleta d'aigua de mig litre, enmig d'un silenci astorat.

-No hi fa res -va prosseguir l'alcaldessa-. Tot això que ens has explicat és molt prometedor: podem explorar una teoria interessant i, pel que ens dius, els exploradors quan tornen semblen feliços, bastant més que la majoria de nosaltres. I, al capdavall, el suïcidi és una opció personal molt respectable. Res, ja ho tinc decidit. Anirem d'expedició al Racó Innominat.

(Aquesta es pensa que vivim només per complir les seves ordres. Que hi vagi ella, a veure si la perdem de vista d'una vegada).

-Sí, però qui hi anirà?

La pregunta d'en Barrufet tenia conya. Tothom va fer cara de despistat, procurant no mirar els ulls directament a la Fàtima. En Felip d'Oncle, sempre tan enginyós, va fer la brometa:

-Potser algun condemnat del «corredor de la mort» als Estats Units... -La frase es va apagar enmig d'un silenci desaprovador.

-Jo crec -va dir en Barrufet- que qui hi vagi ha d'enregistrar fidelment totes les dades, de manera que passi el que passi ens quedin els fruits del seu esforç.

(Del seu esforç? Millor dit, del seu sacrifici. Aquest paio és un cínic!)

Com si li hagués llegit els pensaments, en Barrufet es va mirar el secretari Sagarra com si fos el primer cop que el veiés, alhora que deia:

-Doncs l'enregistradora de pensaments és el millor sistema. L'únic que ens cal és una persona experta a utilitzar-la.

(Sí, home, i què més? Ara hi corro...)

Immediatament, la Fàtima va aprofitar la idea i va afegir:

-Escolta, Sagarra, oi que fa poc, durant una festa, vas dir que estaves lliure de càrregues familiars? I que, si no fos pel teu sentit del deure professional, et dedicaries només a viatjar i veure món? Doncs ara tens l'oportunitat de complir el teu somni, sense deixar de banda el sentit del deure.

-Però jo... anava una mica begut, i l'únic que volia era...

(L'únic que volia era lligar-me alguna de les noietes que pul·lulaven per la festa, que fa temps que no...)

-Sí, és una bona idea! En Sagarra és la persona indicada! -L'entusiasme d'en Jonlenon, en Barrufet, en Marc Mac i en Felip d'Oncle era gairebé exagerat. Només la Genoveva se'l mirava amb cara de llàstima.

-Doncs bé, em sembla que ja hem arribat a una conclusió. Demà passat al migdia es produirà primer l'intercanvi doctor Marçal-Minisoft Garcia per una banda i Marc Mac per l'altra i, a continuació, el secretari Sagarra anirà d'expedició al Vòrtex Innominat, amb la màquina enregistradora i recanvis de cintes suficients per a cinc anys. Mentrestant, i amb la finalitat que en Sagarra sigui puntual i entri a la màquina a temps abans que el portal no es tanqui, el mantindrem allotjat a les dependències de l'ajuntament i comptarà amb l'ajut del nostre personal pel que fa a la intendència, perquè no s'hagi de preocupar de res. Senyor Barrufet, encarregui's d'això: vull que en Sagarra estigui sota la protecció d'una brigada de la Policia municipal, que estarà per ell en tot moment.

-No, no i no! No hi puc anar! La setmana que ve he de fer de padrí en el bateig del meu nebot, i no puc deixar el màster penjat a mig curs!...

-Calma, Sagarra, que tot anirà bé. Així, doncs, donem per acabada la sessió extraordinària de la Junta de Govern del municipi d'Essa Ce.

I, amb aquestes paraules, es va acabar la reunió. Tot i així, quedaven moltes preguntes a l'aire: Aconseguirien tenir la màquina a punt en dos dies? Què passaria amb el secretari Sagarra? Si aconseguia tornar, en quin punt temporal ho faria? Podria trobar un camí per a arribar al mateix moment, però per un altre lloc? Aconseguiria lligar-se la Genoveva? On eren els bessons Cases? Apareixerien a l'últim moment per espatllar-ho tot, com sempre? Tot això i més se sabrà als propers capítols.



Capítol setè - Drosòfila
(Rosa Fabregat , 24.1.02)


No sé que es pensa la Freud Pujolar aquests dona del futur que s'autoanomena Dra. d'Empatia i Intel.ligència Emocional. Em diu, molt doctoral, que em tranquil.litzi però no em dóna la solució per a recuperar la meva tranquil.litat. Només caldria que m'anunciés: "Minisoft García, preparis per a retornar al seu temps, a la seva Essa Ce. Demà partiran El Dr. Marçal i vostè", però no m'ho diu, no!. Em mira atentament com si volgués escodrinyar els meus pensaments més amagats, però ella ben calladeta i sempre em respon amb subterfugis quan vull saber si tenen planejat que tornem al nostre temps. ¿Que ho vaig triar jo de viatjar en el temps? La maleïda màquina em va xuclar com si jo fos una capça de sabates, i va, i deixa el calçat a fora. Les sandàlies

Sí que l'he feta bona, jo, amb el meu Jonlenon a cent anys de distància! Jo no me l'he buscada pas aquesta aventura de jugar amb el temps. Em trobo bé amb el temps que em toca viure i no en desitjo cap més de fantasmagòric. M'agrada tocar de peus a terra, a la meva terra, la del meu temps. Vull viure en la realitat, la meva, amb el Jonlenon a la vora. En canvi el que deu fruir de valent aquí és N'Kruma. No se li ha vist el pèl des de que vam aterrar en aquesta Essa Ce que no és la nostra, la nostra del juny del 2222. Ell no té a la Pujolar seguint-lo a tort i a dret com si jo els hagués de fer una malifeta. I prou que els n'hi faria de malifetes, totes les necesàries per desfer l'embolic on em trobo immergida com si fos un paquet extraviat, sense destinació i en una estació estranya.

I què és el que vol aquest paquet que sóc jo? Doncs retornar al seu orígen, i com que sóc un paquet pensant, faré tot el que pugui per aconseguir-ho. La Freud ho sap, per això em controla. I, per acabar-ho d'adobar, aquesta mosca petitíssima rondant-me tothora com si fos el meu satèl.lit. Igual igualíssim que la Freud.

Quan me'n vaig adonar de la presència gairebé invisible d'aquesta mosqueta rondadora que es posava damunt la meva mà, com si cerqués la meva companyia, com si volgués donar-se a conèixer, em vaig entendrir, i jo també, a la meva manera, li vaig donar caliu. La deixava passejar-se, sense inquietar-la, damunt la mà i dels dits, i ella semblava que se n'adonés de la meva atenció preferent, i es desplaçava rapidíssimament damunt la pell, i jo bufava suaument, i les seves ales gairebé invisibles, responien al meu buf, i ella es quedava quieta, ben quieta, i després saltava tot seguit damunt la pàgina del llibre que la Freud ha deixat al meu abast, com qui no vol la cosa.

Es tracta d'un llibre antic, molt antic, imprés en suport de paper. La Freud té bon gust. A un llibre com aquest no s'hi pot accedir fàcilment a la biblioteca d'Essa Ce. Té un tacte agradable i la meva amiga, mosca ínfima, també el notava. Es tracta d'una reedició, l'any 2002, dels poemes de Verdaguer, per commemorar el centenari del seu naixement. Aquest fet m'ha fet adonar que a Essa Ce, i al país en general, que jo recordi, no s'ha fet cap commemoració dels tres cents anys del naixement del poeta. Li diré a la Fàtima, si es que puc tornar sana i estalvia, i serà un bon "tanto" per a ella si commemorem els 320 anys del naixement del poeta.

Però, tornant a la mosca, vaig començar a anomenar-la Drosòfila, perquè ho és una drosophila, la dita mosca del vinagre, diminuta i ràpida en la reproducció, molt utilitzada en experimentació. Ho vaig aprendre de petita a l'escola. Quan vaig començar a anomenar-la així, Drosofila, em vaig espantar perquè ella semblava percebre que la cridava. Cada vegada que ho feia, deixava de moure's per la pàgina i tornava a la meva mà. Vaig repetir la crida fins que em vaig convéncer que m'entenia, i em va agafar pànic.

Des de llavors he deixat de jugar amb ella. Respecto la seva vida i procuro no aixafar-la quan giro pàgina, però ella és prou llesta per fugir rabent. La defujo però ella insisteix, sempre insisteix a no moure's mai de la meva vora. Em pregunto si les mosques del futur on jo aleno ara es comuniquen amb les persones? I per què només vola una mosqueta insignificant en aquesta cambra. On són les altres? Que no hi ha més mosques a la Essa Ce d'aquest temps del futur que em toca viure a la força? Mira-la, ara sembla que em vol dir alguna cosa, quieta i tota estarrufada, al mig del dors de la meva mà dreta.

Guaita-la com mou les ales com si em volgués fer arribar un missatge amb les seves vibracions. No, si jo aviat acabaré ben grillada, i la Dra. d'Empatia i d'Intel.ligència Emocional, que sempre em fita, es farà un tip de riure d'aquest comportament meu tan estereotipat.

I vosaltres també us en riureu, sí vosaltres, els que potser algun dia captareu, enllà o encà del temps, tant se me'n dóna, aquest missatge que les meves neurones us trameten?. Perquè m'agrada parlar, sempre m'ha agradat. Estem fets per a comunicar-nos, des dels nostres més allunyats ancestres, ens hem comunicat, perquè som gregaris com tots els animals i els insectes que tenen els seus rituals semiòtics i orals per a entrar en contacte els uns amb els altres. Quina diferencia hi ha entre els insectes i nosaltres? Una petitíssima part de l'ADN i pareu de comptar. No us dic res de nou perquè ho sabeu molt millor vosaltres, u ho sabreu.

L'afany de comunicar-nos, contrastar les notres opinions i reflexionar-hi, i l'estudi constant, i servar la nostra memòria col.lectiva i transmetre-la, ens va ensenyar a créixer i a evolucionar. I ja callo. Prou de rotllo. I tu, mosca, veus, aixeco la mà i t'espolso. No, no tinguis por, que no et vull fer mal. Però, mira, ara aprofitaré l'avinentesa del meu viatge a la força cap al futur. No sé pas on sóc, ni en quina banda de la meva ciutat del futur ens han hostatjat, a N'Kruma i a mi. Des d'aquesta mena de finestra no identifico l'exterior. Cent anys són cents anys i el perímetre d'Essa Ce haurá crescut qui sap lo. Anem-ho a comprovar.

Vull escapolir-me d'aquest lloc de confinament i veure com ha evolucionat la meva ciutat projectada cap el futur de cent anys enllà. ¿Hi seguirà regnant amb tot el seu esplendor la Torre Pallaresa del segle XIV, d'estil plateresc renaixentista? ¿Es conservaran encara les restes del poblat ibèric a Puig Castellar? ¿I la torre Baldovina del segle XVIII, amb la torratxa del segle XI on hi residia la família Sagarra? Els Sagarra son els avantpassats del nostre Sagarra, el secretari administratiu de la comissió municipal de Tecnociència que patrocina el projecte Cronos 2222, que no és res més, com tots i totes sabeu, que la màquina del temps que m'ha catapultat cap al futur, cap a l'any 2321, sense jo demanar-li-ho. Però ja que hi sóc vull veure la meva ciutat. La dels vius i també la dels morts. A veure si hi trobo les làpides dels meus familiars i també la meva. De ben segur que no, perquè ja dec ser a l'ossari. Potser ja ningú no opta per conservar els seus ossos.

Anima´t Drosofila. Veus, Droso et torno a parlar. Cerquem entre les dues la sortida d'aquest laberint on ens han desat a tu i a mi. Diria que m'enten. Si no m'enten, ho sembla. La Droso es pot colar per tot arreu. El fet que no hagi vist cap més mosca en aquests verals també voldria dir que la Droso podria haver viatjat amb mi.

Vinga deixa't d'històries, Minisof. Que no t'he n'adones que sí que he viatjat amb tu? Que no ho veus que les dues hem d'anar ben unides si volem tornar a casa nostra!. I ara no em vinguis amb les històries de l'instint. Orgullosos i prepotents, els humans es penseu que sou els amos de tot l'univers, i un bé negre amb potes rosses! Que ara també en fabriquen els genetistes. Escolta, Minisoft, jo t'ajudaré a sortir d'aquesta cel.la lluny de la plaça del Rellotge on ens han colocat. Díga-li instint de supervivència al meu poder de saber trobar la sortida, perquè la intel.ligència te la reserves per a tu. Però a mi no m'ímporta, Minisoft, com vosatres parleu i com ens qualifiqueu a nosaltres, els insectes, molt més poderosos, infinitament més poderosos que vosaltres, els creguts humans. M'agrada estar al teu costat, ja veus que et segueixo a tot arreu i, a més, no ens convé ni a tu ni a mi separar-nos massa perquè les dues volem tornar amb els nostres. Oi, Minisoft?

Diria que la mosqueta em fa un discurs, però encara no ha arribat el moment de que jo el copsi. Potser algun dia arribarem a entendre i saber llegir, codificar, els moviments de les seves ales i del seu vol. No em mouré del seu costat i procuraré no aixafar-la. Anem Droso a cercar la sortida d'aquest laberint.



Capítol vuitè
(Jordi de Manuel, 15.10.04)


Va passar gairebé una hora i mitja pujant i baixant escales, fent tentines a les palpentes per passadissos foscos, travessant túnels humits, fins que finalment va albirar una escletxa de llum al final d'una rampa costeruda.

Quan la Minisoft va aconseguir sortir a l'exterior estava extenuada, va haver de asseure's sobre una roca polida de marbre. Tan sols quan va deixar el llibre de poemes de Verdaguer sobre una llosa negra d'obsidiana va adonar-se que era a l'entrada del cementiri, just al vestíbul del fossar nou d'Essa Ce.

La Minisoft Garcia va sentir un sobtat pessigolleig al clatell. Va reprimir el cop de mà, ja que suposava que era la Droso -aquella estranya mosqueta que no parava de rondar-la i sermonejar-la- que es passejava sota els seus rínxols.

Quina cara hauria posat la consellera si arriba a saber que aquell pessigolleig era el resultat infructuós de la recerca de la vàlvula cefàlica per part de l'insecte! Que hauria pensat si hagués sabut que els ganglis neuronals de la mosqueta eren fets de material superconductor? Que poc podia imaginar-se la Minisoft que la Droso la conduiria cap a un lloc concret del cementiri, un indret que canviaria completament el seu esdevenidor.

L'insecte no va trobar la vàlvula, senyal inequívoc que les seves potetes reposaven sobre la pell tèbia d'un ésser de carn i ossos genuí, pel qual no podia sentir cap altra cosa que compassió. La xarxa neuronal de l'insecte, però, va deslliurar-se ràpidament d'aquest sentiment: l'havien programada per realitzar tasques que requerien no confraternitzar amb els éssers humans. La compassió, l'empatia, l'afecte i la tendresa no tenien cabuda, com no fos per aconseguir l'objectiu de la missió que li havien encarregat. Va projectar la trompa cap endavant i, abans que s'evaporés, va xuclar una microgota del líquid salat que vessava d'un porus de l'epidermis del clatell de la Minisoft Garcia. Tot seguit va brandar les ales i amb un lleu zumzeig abandonà aquella mata rogenca enrinxolada.

El fossar nou de Essa Ce s'ubicava sobre les runes de l'antic barri de Singuerlin, en el vessant d'un turó des del qual -si el boirum fotoquímic del dia ho permetia- s'atalaiava l'imponent nus d'aerovies sota el revolt oest de les velles rondes aèries. Les havien construïdes feia més de dos segles i encara conservaven el disseny original que recordava extraordinàriament les tires de cartró embolcallant un tortell de nata. La consellera va respirar fondo, però de seguida va arrufar el nas en sentir la flaire del ventijol polsós que venia de la ciutat. Era una olor nova, molt perceptible, que no li evocava cap record.

"Quin món hem fet...", xiuxiuejà per a si mateixa mentre girava l'esquena a l'entramat d'aerovies i enfilava el passadís cap al cor del cementiri.

A banda i banda de l'estret passadís hi havia petits contenidors metàl·lics, li recordaven les antigues bústies que havia vist quan encara era una nena, abans que deixés d'existir el correu escrit en paper. A cada bústia hi havia un nom, un parell de cognoms, un comandament amb tres botons i un número de set xifres, tot revestit d'una tonalitat argentada. Va pensar que potser allà hi havia les despulles de tots essacenencs que havien mort en els darrers cent anys.

S'atansà a l'atzar a una de les bústies. Hi havia el nom d'un home: ADOLF AZNARES LINARES. Va prémer el botó del mig. La planxa metàl·lica lliscà, xerricant gairebé imperceptiblement, tot donant pas a una pantalla líquida de quars. De sobte aparegué el rostre d'un home amb bigoti i cra de mala llet que sense més ni més començà a parlar: "Hola, soy Adolf Aznares, vaig nacer a EseCe i soy llicenciado en psicohistòria per l'autònoma de Essecé. Ahora tinc coranta anys i visco a casa del papa i la mamá, me gusta conrear el jardí de policamèlies...", la Minisoft, esgarrifada, va tornar a prémer el botó. L'home callà i la planxa metàl·lica tornà a ocultar la pantalla. Va prémer el botó de l'esquerra, aparegueren dues dates: 03-05-256 i 15-10-301. Garcia deduí que eren les dates en què l'home havia nascut i havia mort. Restà. L'individu del bigoti naixeria d'aquí a vint-i-quatre anys del present. Del seu present. Tornà a restar. Havia mort als quaranta-cinc. L'enregistrament havia estat fet cinc anys abans que traspassés. Finalment va prémer el botó de la dreta. S'obrí una comporta i aparegué un didal menut i una pantalla amb quatre dígits.

Tot seguit es veié assetjada per una idea. Era temptadora i alhora aterridora, diabòlica, però no podia treure-se-la del cap. Començà a recórrer el passadís a munt i avall, cercant desesperadament el criteri d'ordenació. "És clar, ordre alfabètic!", exclamà pensant en l'Aznares.

Al passadís de la ge hi havia molts Garcia, centenars. Notava una suor freda que li amarava el front. Tot d'una veié la Droso, que es movia dansant amb l'elegància d'una menuda voliana. La seguí. La mosqueta s'aturà just en una de les bústies. MINISOFT GARCIA BUNYOL. Es quedà palplantada, amb uns ulls com taronges observant el set digits del seu Document D'Identitat Genètica (DIG). Enlairà una mà tremolosa cap al botó del mig, però una força invisible li fer prémer el de la dreta, va moure's la comporta i aparegué el didalet buit i quatre dígits numèrics fent pampallugues. 7320... 7322... 7324. El seus nombres favorits no eren aquells. Tots els seus codis començaven amb el 6996. Va pronunciar la combinació. Tot d'una aparegueren els quatre números i el didal va començar a omplir-se d'una pols grisosa. La Minisoft va comprendre immediatament de què es tractava.

Tenir un polsim de cendres d'un difunt incinerat formava part del ritual de la seva època, això no havia canviat gens. Agafà el didal segellat amb les seves restes minerals i se'l ficà a la pitrera. Tenia l'oportunitat de saber la data exacta en què moriria. Va observar el botó de l'esquerra, va cloure els ulls i hi va deixar caure el dit amb basarda. Va obrir els ulls a poc a poc 21-03-192; 13-04-242. El cor li galopava al pit. Restà. Cinquanta anys. Moriria als cinquanta. Tornà a restar: setanta-nou. Feia gairebé vuitanta anys que era morta. Restà novament: vint! Li quedaven vint anys.

Va tornar a prémer el botó i tot quedà com abans. Va veure la mosca que acabava d'aterrar al dors de la mà. Semblava que l'observava amb els seus mil ulls. "He de tornar al present!", cridà tot d'una. La Droso, com si hagués entès les seves paraules va començar a volar al voltant del cap de la Minisoft. Ella intentava seguir-la amb els ulls, però es marejava. La va perdre de vista.

Cap a on podia anar? Notava una mena de tremolor, com un petit moviment sísmic. Començà a córrer, gairebé topant amb les cantonades dels passadissos. Quan arribà a la lletra ema, el que va veure la va aturar en sec. El N'kruma Marçal estava assegut al terra de marbre amb una cosa petita entre les mans. Ni tan sols la mirà.

-N'kruma! On eres?

Marçal la mirà als ulls. No digué res. Tornà tota la seva atenció al didalet que sostenia entre els dits. La Minisoft s'hi va acostar. Va mirar les bústies. No li va costar gaire trobar-la: N'KRUMA MARÇAL POM. Encara hi havia les dates fent pampallugues. Les restes eren ràpides de fer.

-Em sap greu N'kruma -va dir la Minisoft, ajupint-se i posant una mà sobre les seves.

-Un any, em queda un any...- lamentà el científic prement fort el didalet. Fa noranta-nou anys que sóc mort.

-Hem de tornar al present N'kruma, potser hi ha alguna oportunitat de canviar el teu passat... vull dir el futur -s'embolicà-. A mi tampoc em resten molts anys.

-Jo em quedo -assegurà N'kruma fitant-la als ulls-. Prefereixo la incertesa a la mort- sentencià-. He trobat la màquina, és al passadís de la ce. Ce de cocacola. Torna sola, tan sols et queden dos minuts, si no ho aprofites el vórtex passarà de llarg i no podràs tornar.

El tremolor del terra cada vegada es feia més intens. S'acomiadà de N'kruma amb un petó a la galta i sortí disparada cap al passadís de la ce.

La màquina cocacolera era allà, vermella, ballant com una baldufa. Es ficà dins sense pensar-s'ho. N'kruma Marçal ho havia deixat tot preparat, tan sols havia de prémer el dispositiu d'iniciar la transmigració temporal.

"Quins pebrots", remugava el coordinador Jonlenon Puigcastellar, "mira que fer-me treballar diumenge", no parava de repetir.

Tot era perquè l'alcaldessa Habibi el passat dimecres li havia preguntat "Qui creus que guanyarà les eleccions?" i ell li havia contestat amb una altra pregunta "Penses que potser encara ets a temps de canviar de bàndol?". La resposta impertinent l'havia condemnat a treballar dos diumenges seguits. Aquest era el primer.

Per matar l'estona va obrir la pantalla principal i va començar a fullejar l'infumable Protocol d'Emergència 76 barra 3 per a Casos de Crisis Imprevistes.

"Quin fart de riure!", exclamà, "Crisis Imprevistes!", botzinà.

Jonlenon trobava molt a faltar la Minisoft, l'enyorava tant que ni tan sols les Recreacions Virtuals d'Éssers Estimats (REVES) podien consolar-lo. Ni per dormir es treia del damunt la samarreta de color porpra fluorescent de polímer orgànic. Notava l'essència de la dona impregnada a la samarreta, de l'ultima vegada que van fer l'amor nusos de cintura cap avall. Tampoc se separava d'una capsa d'iridi on desava les sandàlies de metacrilat la seva estimada. Desconsolat com estava, no feia altra cosa que buscar culpables. Hauria escanyat aquell desgraciat del N'kruma Marçal que havia ideat la màquina per viatjar en el temps. Gràcies al seu invent havia perdut la Minisoft, però ell -que també s'havia extraviat al futur- no era el vertader culpable. No. La responsabilitat plena era de la Fatima Habibi que ambicionava el poder sense escrúpols, que havia empès tothom cap a aquella aventura folla. O tal vegada era l'ambiciós Felip d'Oncle qui ho havia tramat tot des de l'ombra.

Va alçar-se de la cadira i va donar una puntada de peu a la closca de la tortuga monstruosa d'on havien sortit els patètics bessons Cases. Va prémer els punys fins que ells artells se li emblanquiren i va deixar anar un renec que rebotà a les parets metàl·liques de la cambra. S'havia desfogat, però tot ell continuava tremolant, i no només el seu cos, sinó la cadira i el terra. Tot d'una va prendre consciència que estava passant alguna cosa extraordinària que no tenia res a veure amb el seu renec. Va córrer cap a la cambra on hi havia la nova màquina del temps que havien aconseguit construir menys d'una setmana. La porta era tancada, es va posar de puntetes i va aconseguir veure rere el vidre de seguretat el Marc Mac amb els cabells més blaus que mai, completament eriçats. Ell també el va veure. Estava obrint la porta lateral de la llauna per ficar-s'hi.

-Què fas Mac Donald?!

La cambra estava completament insonoritzada, malgrat tot se sentia el brunzit del tremolor de la màquina i de les parets. Talment com si l'edifici s'naés a esfondrar. Va veure com el Marc Mac, completament nu -tan sols duia l'ordinador de polsera-, obria la boca i deia alguna cosa. Tot seguit l'home del futur va fer un gest que no estava clar si era obscè o de comiat. La porta de la màquina es tancà i va començar un sacseig frenètic mentre virava entre el blau i el groc i provocava una vibració intensa en tot l'edifici. Jonlenon va haver de recolzar les espatlles a la porta per no caure. El brunzit va anar decreixent i tot tornà la calma. El coordinador tractava d'ordenar les idees i racionalitzar-ho tot, però no ho aconseguia... calia avisar algú, fer alguna cosa, però no confiava amb ningú. Amb ningú.

En Marc Mac i la llauna havien desaparegut. L'home del futur s'havia desintegrat davant els seus nassos... i si l'havia anat directament al vórtex Innominat, gairebé a tres-cents anys? Què se'n faria de la Minisoft? Al Jonlenon li van començar a tremolar les cames. Aquesta vegada tan sols era ell, qui tremolava.

Va asseure's a terra amb les mans a les temples. Si hagués estat menys alterat hauria percebut una olor d'ozó que ja coneixia. S'hauria adonat que les sabtes sintètiques que duia guspirejaven i també hauria sentit un brunzit subtil que acabava d'aterrar just a la seva espatlla, molt a prop del clatell.

La Droso havia sortit per l'orifici de ventilació de la màquina cocacolera, just en l'instant en què la Minisoft havia perdut la consciència pel vertigen que produïa el salt temporal.

Els pèls sensitius de les antenes de seguida van percebre l'essència d'ella a la samarreta fluorescent d'aquell individu. Va observar el clatell. Instantàniament centenars d'imatges dels seus ulls compostos van crear una supraimatge al seu cervell positrònic, una mena de fractal que anava canviant a mesura que movia el caparró lentament. Va enlairar les dues potes davanteres i les va fregar amb fruïció. Va començar a caminar amb les altres quatre potes fins on començava la línia de cabells del clatell. Allà era, sota els cabells de la base occipital. Hi havia un orifici el·lìpic, de pocs mil·límetres d'amplada, just perquè ella hi pogués entrar. Va moure imperceptiblement les ales i d'un saltiró s'introduí a la vàlvula de la pròtesi cefàlica. Havia aconseguit arribar fins al cor de la seva missió. Per fer el que havia fet havia hagut de mentir a la Minisoft, fent-li creure que eren de la mateixa època. Havia hagut de fer-se passar per un ésser orgànic. La Droso trobà de seguida el xip principal, era primitiu, però contenia una gran quantitat de dades. Va acoblar la trompa a les diminutes fenedures del xip. En set segons i unes quantes mil·lèsimes havia xuclat tota la informació. La feina estava enllestida, tan sols li quedava aprofitar una transmigració fins al vòrtex i transferir les dades al GOP (Gran Ordinador Planetari). La resta era feina dels psicohistoriadors.

Quan la Minisoft va recobrar el coneixement, no sabia on era. Va sortir d'aquella mena de llauna gegant i el primer que va veure van ser les seves sandàlies de metacrilat. Era en una cambra metàl·lica amb una cadira buida i la porta oberta. En el mateix instant que es calçà les sandàlies se sentí inundada per una sensació de benestar molt intensa, un sentiment de ser novament a casa. Sortí de la cambra i al mateix passadís, assegut a terra, veié el Jonlenon Puigcastellar en un estat de semiinsconciència.

S'agenollà i començà a petonejar-lo.

-Minisoft, Minisoft... - suplicava ell.

En aquell precís moment, gairebé arran de llavis els va passar volant la Droso.

Jonlenon, estimulat com estava, havia recobrat gairebé tots els sentits. Tenia la Minisoft al damunt amb els seus malucs contornejant-se sobre el seu ventre. Ella ha via acostat els seus llavis a l'orella d'ell. Alenava càlidament i li mossegava lleument l'orella mentre sospirava "vint anys, tan sols vint anys...".

Quan es deslliurà desordenadament de la roba, li va caure el didalet que duia a la pitrera. El va obrir i va bufar el seu contingut, part del qual impregnà la samarreta porpra fluorescent del seu estimat. Ell no ho comprengué, però aquest gest l'excità encara més.

Que poc podia imaginar-se la Minisoft que fins i tot aquella erecció irrefrenable era provocada pels impulsos elèctrics del cervell positrònic de la màquina que estimava! Mai no hauria sospitat que la memòria vital d'ell havia estat piratejada per una altra xarxa neuronal. Aleshores ho hauria entès tot. Tot.

La Droso, amb els ganglis cefàlics ben carregats de dades, es mirava l'acte amb els seus ulls compostos des del sostre metàl·lic. Observà com, entre sacseig i sacseig, acabaven de treure's la roba. Veié els seus cossos humits, però es reprimí de baixar a xuclar una mica de suor. Els sentí sospirar amb agitació i just abans que la Minisoft comencés a proferir uns xiscles curts i entretallats, va arribar a assolir un llindar d'empatia a la base l'abdomen -just rere les aletes- tolerable per a la seva condició d'ésser artificial.

Simultàniament, o en una línia temporal paral·lela que se superposa a l'escena del passadís, alhora que els dos cossos nus s'enganxen i manxen i exsuden i excreten, dins la sala rodona de la tercera planta subterrània del centre municipal de Tecnologies experimentals de l'Ajuntament d'Essa Ce la màquina cilíndrica amb forma i color de llauna de Coca-Cola també vibra i dues ombres fosforescents en travessen simultàniament els dos portals, i sempre dins el mateix instant una ona produeix la coneguda olor d'ozó i l'escombrada d'electrons que fa eriçar-se les pilositats entrellaçades dels amants del passadís, que no s'adonen de les ombres silencioses que se'ls aproximen, o se'ls han aproximat, si tot ha esdevingut en el mateix instant.

-Òztima tu com follen! -brama en Guillem Cases.

-Nyaca-nyaca! - escarneix en Ferran Cases fent mímica amb la pelvis.

La Minisoft Garcia i en Jonlenon Puigcastellar es desenllacen, torbats, i miren de cobrir-se la nuesa, ella abraçant contra el bust la granota taronja fluorescent que li han fet posar a l'Essa Ce de 2321, ell posant-se davant del ventre la samarreta fosforescent de polímer orgànic.

-No, zeguiu, zeguiu, per nozaltrez no pareu -diu en Guillem.

-Feu, feu, que enz agrada el nyaca-nyaca -diu en Ferran.

-Regidora Garcia! -exclama darrere la parella d'amants avergonyits l'alcadessa Fàtima Habibi, i la regidora i el coordinador Puigcastellar es cobreixen amb la mà també la part del darrere-. Has tornat! I qui són aquests?

-Zom el bezzonz Cazez -diuen alhora el dos bessons.

-I en N'kruma?

-S'ha volgut quedar al 2321.

La tècnica electricista Coloma Hernández, que ha comparegut a la planta subterrània juntament amb l'alcadessa quan han sentit funcionar la màquina del temps, es fa càrrec ràpidament del que ha passat.

-I per això els bessons Cases han hagut de servir per compensar la diferència del volum de massa i energia desplaçats en l'intercanvi entre en Marc Mac i la regidora Garcia -explica la Coloma.
En aquest moment l'alcaldessa s'adona, desolada, que en Marc Mac ha desaparegut.

-Oh! Marc Mac! És clar, és tan ben plantat -i es mira la regidora amb un cert despit-. I la Minisoft és tan poqueta cosa, que ha necessitat la torna d'aquests dos.

-Zí, però zenze dentz -es lamenta en Guillem Cases.

-Ez veu que amb lez dentz pazzàvem del pez -explica en Ferran.

L'alcaldessa se'ls mira malagradosament: l'espectacular Marc Mac se n'ha anat per sempre a un altre temps, i li ha deixat de penyora aquells dos galifardeus, que han arribat precedits de la dubtosa fama d'espellofadors del contínuum dels vòrtexs temporals. Mentre els bessons fan destrosses per la sala, empaitant una mosca remenuda -"Fot-li caztanya a la mozca!"-, l'alcaldessa s'emporta la tècnica electricista fins arran de la màquina, encara tèbia del darrer trasllat.

-Escolta, Coloma: no havies dit que amb aquesta nova màquina podies fer la pirula a la primera llei? I de fet abans ho has aconseguit: hem enviat en Sagarra a explorar el portal Innominat, i no ens ha entrat ningú a canvi en el seu viatge.

La tècnica electricista s'asseu a terra, repenjada a la paret cilíndrica.

-Un cop aconseguit no he pogut evitar de fanfarronejar. Però encara no entenc com ha funcionat. Ja vaig dir que era massa precipitat fer una màquina per a viatjar pel temps en només dos dies.

-Has tingut tots els mitjans. La brigada municipal en pes. Tot el material que has volgut; pràcticament hem buidat Ikea.

-Ja ho sé, i t'ho agraeixo, però els policies municipals tampoc no són el personal més adequat per a una feina científica.

-Si fins i tot has tingut ajudant-te la patrulla dels matemàtics, els que es dediquen a comptar manifestants. I te n'has sortit el primer cop.

-Em sembla que ha estat una mica per xiripa. He trobat una mena de galeria de serveis entre vòrtexs del temps, com un canal temporal reduït. Era el màxim amb què podia connectar, amb el saldo de màquina que hem fet. Suposo que és una via poc transitada, i per això no ens ha vingut ningú en compensació. Però tinc el remordiment que potser en Sagarra ha de viatjar tota l'estona ajupit.

-Doncs en Mac és força més ben plantat i bé que hi ha passat.

-Ell hi està més bregat, és un especialista, coneix la tecnologia del futur i no sé com s'ho deu haver fet. El que és clar és que sí que ha utilitzat la banda ampla.

-Sí, perquè amb la Minisoft, que ha tornat per recuperar les sandàlies de metracrilat, ens ha encolomat a més a més aquest parell de carallots que encara ens destrossaran el centre de Tecnologies experimentals. Vaig a cridar en Barrufet, que vingui amb els antidisturbis.

Mentrestant, simultàniament, en el mateix present temporal, els bessons Cases empaiten la mosca Droso llançant-li tota mena d'objectes contundents, que van esmicolant els elements més fràgils de la instal·lació exprimental essacenca.

-Vine cap aquí, mozca delz collonz!

-Ah, zi tinguézzim un làzer!

Simultàniament, en un ara que no és un aquí però que segueix una línia temporal paral·lela amb els altres instants sincrònics, el secretari administratiu de la comissió municial de Tecnociència Manuel Sagarra avança ajupit per l'estret canal temporal auxiliar que des de la cantonada Romaguera s'adreça a l'últim vòrtex intradimensional practicable, el més ignot, aquell del qual mai cap viatger del temps no n'ha pogut relatar res, si és que n'ha tornat, si és que es pot tornar de més enllà del temps: el terrible portal Innominat, un no-lloc que només té per habitants els llegendaris llimacs gegants i on parlar de les naus que esclaten més enllà d'Orió és com parlar del Cibercaprabo de la cantonada.

Ara, en el seu ara, el secretari Sagarra, més enllà dels sols que s'alcen i es ponen simultàniament amb totes les fases de les llunes que neixen i moren i neixen i moren, més enllà del paisatge de rellotges tous que llisquen en una immobilitat intemporal, veu avançar imparablement pel mateix canal per on avança imparablement, si és que es pot avançar en un contínuum temporal que existeix simultàniament en tots els seus episodis, el secretari Sagarra veu al davant la forma llefiscosa, una massa pastosa informe blanca i vermella, regalimosa, amb berrugues fosques espampades i grumolls moradencs, que omple tota l'amplada de l'estret canal per on avança, l'impacte és inevitable, i abans de ser engolit per la forma pastosa, o en el mateix instant, xiscla d'horror:

-Aaaaaaaaahg!

I encara dins el mateix instant se sent envoltat per la llefiscositat que l'amara, la massa enganxosa que li adhereix les mans al cos, les cames una a l'altra, i no pot oposar cap resistència quan se sent arrabassat del canal temporal per on circulava i transportat a un vòrtex tridipoligonal on el temps s'atura en un sol instant, present i etern.

Simultàniament, sempre dins el mateix instant, s'obre una porta incoherent i una veu li diu "Bon temps tingueu".

S'obre una porta incoherent i una veu li diu "Bon temps tingueu".

S'obre una porta incoherent i una veu li diu "Bon temps tingueu".

S'obre una porta incoherent i una veu li diu "Bon temps tingueu".

S'obre una porta incoherent i una veu li diu "Bon temps tingueu".

S'obre una porta incoherent i una veu li diu "Bon temps tingueu".

S'obre una porta incoherent i una veu li diu "Bon temps tingueu".

S'obre una porta incoherent i una veu li diu "Bon temps tingueu".

S'obre una porta incoherent i una veu li diu "Bon temps tingueu".

En Sagarra entén que és fora del temps, en un instant sense principi ni fi i que per tant no es pot donar per acabat ni començat perquè és sempre present i actual i pensa "és això la mort?" i, abans que pugui pensar que si la mort és això és una bona llauna, la mateixa veu que el saluda i que li diu "Bon temps tingueu" li diu "Us he fet baixar del temps perquè viatgeu il·legalment".

-Què vol dir que viatjo il·legalment? -s'exclama l'escrupolós funcionari municipal-. Sóc el secretari administratiu de la comissió municipal de Tecnociència de l'ajuntament d'Essa Ce, en missió oficial. Tot i que no voluntària, si ho he de dir tot.

-I jo sóc el revisor del viatge en el temps, i us dic que no viatgeu legalment. A més d'anar fet una desgràcia.

En Sagarra es frega els ulls per retirar-se'n la substància viscosa que el cobreix. Es mira les mans, el cos, està tot enganxós de cap a peus, regalimant la fastigosa massa groga i vermella, potser sucs gàstrics de llimac del portal Innominat.

-M'ha atacat un llimac gegant.

L'altre es posa riure.

-Què diueu, beneit?

-Una massa repugnant que bloquejava el canal temporal.

-Home, si us entesteu a circular pel canal auxiliar de teletransportació de PizzaWorld en hora punta, és el menys que us podeu esperar.

-No era cap llimac gegant?

-Jo diria més aviat que ha estat l'efecte de l'expansió relativista damunt la massa de mozzarella fosa. Us ha deixat ben guarnit. Si fins teniu l'orella plena de tàperes.

En Sagarra es llepa un dit: mozzarella, tomàquet i una anxova esclafada.

-No és res que no pugui arreglar la tintoreria -li diu el revisor-, i una bona dutxa de molècules desengreixants. Però no desviem el problema. Viatgeu il·legalment.

-Tornem-hi! -es queixa-. A més a més que no tenia cap ganes de viatjar i m'han fotut per força dins una llauna de Coca-Cola, després m'emboliquen amb una pizza napolitana, i encara em voleu fotre una multa? Penseu que això no m'ho paguen com a hores extres!

-Jo no multo ningú. Però viatgeu il·legalment. Contraveniu la primera llei del viatge en el temps, la que diu que tot desplaçament ha de ser compensat per un altre del mateix valor en sentit contrari. Heu sortit del 2222 sense que us hi vingui cap massa del mateix valor. Això és il·legal, i us he de fer tornar.

-No us diré pas que em sap greu. I fins us voldria jurar que no ho tornaré a fer.

-No solem fer gaires inspeccions, però ens han espellofat la majoria de portals i ara la direcció vol posar una mica d'ordre. Tenim també un altre viatger del vostre 2222 que s'ha quedat al 2321 i també el farem tornar en el mateix viatge, i així en compensació recuperarem de la vostra època un parell de sapastres que no podríem arreplegar d'altra manera.

En el present d'ara mateix es fa la transferència simultàniament, i simultàniament les vies temporals paral·leles que sorgeixen dels diversos portals practicables conflueixen a la cantonada Romaguera i restitueixen els viatgers a l'època corresponent. L'inventor N'kruma Marçal és arrossegat per l'onada temporal que l'arrabassa de l'exili del 2321 i juntament amb el seu coetani el secretari Manuel Sagarra és transportat al seu 2222 mentre que els bessons Cases són escombrats del temps que no els correspon. Com que en aquest present no tenen dents, el dèficit en el contínuum de massa i energia és compensat pel volum de la mosca Droso i a més s'emporten uns bons grapats de pasta de pizza World que llastaven el secretari. Però el mateix efecte relativista del viatge pel temps que fa créixer la massa de la pizza també escurça els trajectes. De la mateixa manera que el viatger per l'espai terrestre Phileas Fogg va recórrer en setanta-nou dies de temps els vuitanta dies d'espai que va emprar a fer la volta al món, també els viatgers en el temps, que en el viatge de tornada s'estalvien els sis portals espellofats de l'octagon temporal, transgredeixen aquest present simultani que és sempre ara i arriben en un ara que és abans d'haver sortit. Ja ho han cantat premonitòriament els bessons Cases en uns dies futurs però que simultàniament són el present compensatori d'aquest viatge mentre eren escombrats per l'ona temporal de la màquina que els retituïa al seu present:

"Anem finz al noztre prezent
amb la màquina del tempz:
hem zortit aquezta tarda
però arribem aquezt matí.
Zí! Zí! Zí!"

I ara simultàniament, en un present que restitueix masses i energies, l'inventor N'kruma Marçal, autor de la màquina del temps, i el secretari Sagarra, reintegrats al seu 2222, ocupen el seu espai en el seu temps i ningú no s'adona que a la tercera planta subterrània del centre municipal de Tecnologies experimentals de l'ajuntament d'Essa Ce, sota el parc metropolità de Can Zam, la màquina de viatjar pel temps ja ha funcionat abans d'haver començat a funcionar, perquè de fet funciona mentre existeix, en un present en què coexisteixen tots els passats i tots els futurs, totes les línies temporals paral·leles i sempre existents, i així al moment que toca el secretari administratiu de la comissió municipal de Tecnociència Manuel Segarra escriu:
Com a secretari administratiu de la comissió municipal de Tecnociència que patrocina el projecte Cronos 2222 transcric l'acta de la sessió en què a tall experimental es connectarà el prototip de màquina del temps essacenca a les 12 AM del diumenge dia 23 de juny de l'any 2222. Hi són presents l'alcaldessa

(I ara ens fotrà el discurs. Vinga, aboca'l, que després jo ho editaré perquè sembli una acta de debò.)