SOCIETAT CATALANA DE
CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTASIA

Dijous, 1 de Juny del 2006, va tenir lloc a la llibreria Robafaves de Mataró, la presentació del llibre "L'olor de la pluja" d'en Jordi de Manuel a càrrec del mateix autor acompanyat d'en Toni Segarra, enginyer industrial, membre de l'organització de les Trobades de Ciència Ficció de Mataró i vocal de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia, en Francesc Sabater, investigador d'ecosistemes aquàtics i professor d'Ecologia i Ciències ambientals de la UB i de la bea puig, vocal de la SCCFF.

Va obrir la presentació la bea amb una breu introducció sobre el que pot representar escriure una novel·la i seguidament el Doctor Sabater va fer una lliçó magistral sobre la sequera, el canvi climàtic i les seves conseqüències que són el teló de fons de la novel·la d'en de Manuel.

En Toni Segarra va parlar seguidament del concepte, molts
cops pejoratiu de la novel·la dita "de gènere" i va donar la paraula a l'autor a qui va presentar com un dels millors de la literatura catalana actual.

A continuació van alternar-se torns de paraules dels components de la taula presidencial amb comentaris i preguntes del públic assistent que en tot moment es va mostrar interessat i col·laborador gràcies al domini de l'art de tractar amb el públic que van demostrar la majoria dels ponents.

L'acte va durar gairebé una hora i mitja sense que ni un moment decaigués l'interès ni l'animació. Potser l'escassa difusió que fa normalment Robafaves de les seves activitats, una llàstima si tenim en compte l'alt nivell i l'experiència en organització d'aquest tipus d'actes amb que compten, va fer que el públic no fos tan nombrós com l'acte es mereixia, però gosem afirmar que va ser tot un èxit.

bea puig

A la foto, d'esquerra a dreta: francesc sabater,bea puig, jordi de manuel, toni segarra i la encarregada de la presentació per part de la llibreria Robafaves.

Començaré donant les gràcies a la directora d'aquesta Biblioteca, Carme Eriche, per la seva generosa hospitalitat. Gaudir d'aquesta sala dissenyada per l'estimat arquitecte lleidatà, Daniel Gelabert, ens fa perpetuar la seva memòria. En tota la seva obra hi regna la lluminositat mediterrània i el bon gust. Gràcies també a tot el públic que ens honora amb la seva presència i dóna sentit a aquest acte.
I s'ha d'agrair també als escriptors, Jordi de Manuel i Antoni Munné-Jordà, que han tingut la delicadesa de desplaçar-se de Barcelona per a venir a presentar a Lleida aquesta obra que precisament s'ha publicat en aquesta ciutat. Avui, aquest llibre neix per als lectors. Aquesta és la primera presentació que es fa d'El cant de les dunes. Jordi de Manuel n'és l'autor, i Antoni Munné-Jordà, el director de la col·lecció de Ciència-ficció de Pagès editors i els dos són membres de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia.
S'ha de felicitar, públicament, al director de l'editorial, el senyor Lluís Pagès per la iniciativa d'haver dedicat una de les col·leccions de la seva editorial al gènere de la Ciència-ficció tan oblidat en moltes altres editorials.
També es dóna el cas que el destacat i premiat escriptor Jordi de Manuel, nascut a Barcelona l'any 1962, en aquesta novel·la, hagi entrat de ple en el gènere de la Ciència-ficció. És el segon llibre que de Manuel publica aquest any. Durant el mes de gener va publicar la novel·la L'olor de la pluja editada per RBA/La Magrana, ambientada en una Barcelona del futur, plena de sequera. Una història on l'amor, la gelosia, la ambició i la ciència juguen un paper decisiu. Fa tot just una setmana que se'n va fer l'última presentació, a Mataró.
El cant de les dunes, la novel·la que avui tinc el goig de presentar, relata el projecte de colonització humana del planeta Mnèsia, ubicat més enllà dels límits del nostre sistema solar, en el doble sistema estel·lar, controlat per dos sols, Vega i Sar, amb alineació diferencial que origina estacions amb períodes de llum i foscor i temperatures molt dispars al llarg de l'any, una rotació inversa i una concentració d'oxigen atmosfèric lleugerament menor que la de la Terra, la gravetat tan sols un tres i mig per cent superior, la temperatura mitjana comparable a les zones tropicals terrestres, amb abundància d'aigua i presència de vida intel·ligent amb un cert desenvolupament tecnològic, segons el criteri dels humans.
La novel·la avança paral·lelament, mitjançant la història de diversos personatges terrestres, d'una banda: humans, i androides especialment dissenyats per aquesta missió interestel·lar, que es desplacen a Mnèsia; i d'altra banda, els éssers autòctons d'aquest planeta llunyà que els humans pretenen colonitzar.
Jordi de Manuel és un escriptor que estudia amb detall cada personatge i descriu la seva història amb fluïdesa. Fins i tot, per orientar els lectors inclou, a l'inici del llibre, un holomapa del planeta envaït. Es tracta d'un document enregistrat, diu el narrador, en un cristall de dades titulat "Darrers dies a Mnèsia". Es interessant recalcar que en aquest mapa descriptiu del planeta, l'autor, en un exercici apassionant d'intertextualitat, ens fa l'ullet i empra noms que als lectors ens seran familiars, per exemple Synera, que ens recorda la ciutat d'Arenys escrita a l'inrevés, com va fer el gran poeta d'Arenys, Salvador Espriu, per designar la seva ciutat; o bé anomena Darwin Bay, una de les platges de Mnèsia, per recordar als lectors, en una altra evocació científica, el conegut naturalista anglès, Charles Robert Darwin, a qui es deu el darwinisme, teoria que, com tots sabem, explica l'origen de les espècies, mitjançant la selecció natural de les variacions d'adaptació dels diferents organismes.
Jordi de Manuel narra els sentiments i els patiments, tant dels terrícoles com dels habitants de Mnèsia. Ens descriu les seves vides i va explicant, durant tota la novel·la, la versió dels fets servint-se alternativament, tant dels personatges autòctons, com dels terrícoles invasors, com de la veu del narrador. Tant es així que el lector o lectora, se sent del tot captivat pel relat estremidor de les vicissituds de cada personatge que encapçala les diverses parts d'aquest llibre impactant i singular i de títol tan bell.
No es tracta aquí de les infantils i massa vegades supèrflues aventures de marcianets. En El cant de les dunes el lector entra en aquesta història, se la fa seva, i la viu en la seva pròpia carn, perquè està narrada amb una delicada sensibilitat en la descripció de les diverses escenes i ambients, i els sentiments que desencadenen en cadascun dels personatges.
Alguns androides, que teòricament no haurien de sentir, controvertint les famoses lleis d'Asimov, es comporten en un moment donat, com humans, amb capacitat de prendre decisions, posar-se en la pell de l'altre i experimentar el sentiment de la compassió i una espècie de devoció, fins i tot d'amor, com el el cas de Cornèlius, androide de la sèrie omega, de gran sofisticació tecnològica.
Jordi de Manuel és biòleg i professor de secundària en un institut de Barcelona. En els seus llibres sempre hi apareix la ciència i la biologia. En aquesta obra narra, amb gran riquesa de recursos literaris, i usant uns coneixements teòrics, tant de biotecnologia, com d'ordinadors d'última generació, i fins i tot de tècniques d'ingenieria de vol d'allò més poètic, i com el poeta que un dia va ser, és a dir profeta, ens explica una història que podria ben bé succeir en el futur de la humanitat. I ho fa amb un idioma ric que flueix ple de matisos i suggerències, e impregna la narració de veracitat. Tot el llibre és ple de crides científiques, sense enterbolir gens el ritme de la narració.
El lector viu les aventures que li explica aquest erudit narrador, se sent en el planeta Mnèsia, tan admirablement descrit, amb tot luxe de detalls; viu els sofriments físics i psíquics dels seus habitants autòctons, dels seus aborígens, que els humans, com gairebé tots els colonitzadors, volen anihilar i suplantar, i veu aquells éssers davant seu, amfibis i intel·ligents, com es defensen i alhora ataquen tan subtilment i agressivament, com ho fan els humans. Els mnèsics anomenen gaians, als humans, homenatge de l'autor a Gaia, la deessa que entre els grecs representava la Terra.
Cada personatge principal presideix una de les sis parts en què es divideix el llibre, en aquesta Odissea moderna, interestel·lar. La terrícola Fiona, la mnèsica Waina i l'androide Cornèlius, són els meus preferits. També té la seva força el comandant de la nau, especialment en la primera part de la novel·la, Joseph B. Valdés. Aquest nom no els recorda, en una altra crida literària de l'autor, el personatge Edmon Valdés, de la famosa novel·la Le comte de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas (1802-1870)?
Les obres d'en Jordi de Manuel són tan "visuals" que demanen a crits la seva transmutació en pel·lícules. I abans de descriure, a grans trets, sense desvetllar res, la trama d'aquesta novel·la, voldria fer algunes consideracions més. El nom de Mnèsia d'aquest planeta llunyà, no els insinua quelcom relacionat amb la ment?
Em pregunto per què l'autor ha escollit aquest nom Mnèsia, i arribo a la conclusió que potser l'ha escollit per recordar als humans, amb l'argument d'aquesta novel·la, que la ment té moltes més possibilitats de les que nosaltres en fem ús, de les que li demanem, com per exemple podria ser la telepatia, la transmissió del pensament, que és contempla en aquesta novel·la, com un fet usual en les criatures del planeta Mnèsia. També la paraula Mnèsia, per contraposició amb la paraula amnèsia, que vol dir manca de records, podria voler dir que els mnèsics serven la memòria del seu passat. Com efectivament ho fan.
Una altra consideració: Així com en la novel·la anterior, L'olor de la pluja, l'acció se situava en la Barcelona i la Catalunya del futur, i en l'àmbit de la ciència-ficció i del gènere policíac, en El cant de les dunes, és la ciència-ficció pura i intel·ligent la que la defineix.
Deixant de banda els gèneres literaris i referint-nos a la discriminació de la dona, per motiu de gènere, és digna de remarcar la dignitat amb la que aquest escriptor tracta la feminitat. Tant és així, que no fa diferències entre el gènere femení i el masculí quan a la professionalitat dels protagonistes. Els rols dels quals no estan condicionats pel seu gènere. Fiona, laboralment parlant, està per damunt del comandant Valdés. I a Waina, l'aborigen del planeta Mnèsia, li assignen tasques de responsabilitat dintre l'estratègia de l'atac i de la defensa.
També s'ha de remarcar el respecte per la maternitat que demostra aquest autor. Les escenes més impactants del llibre, tret de les l'acabament, són les que fan referència a l'amor pels fills, tant de Fiona, la terrícola, com de Waina, i Kaahra, les extraterrestres. Sembla que l'autor reivindica l'existència de les societats matriarcals, com n'hi van haver en l'antigor i com es manifesta obertament al planeta Mnèsia. Jordi de Manuel és un pensador i concebeix les seves creacions literàries com un tot harmònic, de tal manera que alhora que distreuen i apassionen, també "formen, i informen els seus lectors", com hauria de fer tota bona novel·la.
S'agraeix l'intertextualitat d'aquest llibre, ple, tant de referències científiques com de literàries. Sembla que Jordi de Manuel tingui interès en remarcar que no hi ha d'haver fronteres entre les ciències i les lletres, que les dues branques del coneixement s'intercomuniquen dins l'àmbit del pensament, com ens va ensenyar l'eminent professor lleidatà Josep Solans, als seus i les seves alumnes.
Encapçala cada capítol d'aquesta novel·la una citació erudita d'escriptors i pensadors, que en certa manera, fa referència al protagonista i al contingut del capítol alhora. Transcric les dues de la primera pàgina, per la síntesi que fan del llibre. Diuen així: "La Terra és el bressol de la raó, però no podem viure sempre en un bressol", de Konstantin E.Tsiolkvski. I la segona: "...i sereu com Déus, coneixedors del bé i del mal", del Gènesi,3,5.
Per comprovar la bellesa i la rigurositat de la prosa d'aquest autor només cal llegir el text descriptiu d'un paisatge, i les sensacions i accions del personatge, transcrit en la contracoberta del llibre, que correspon al text dels tres primers paràgrafs de la novel·la. Novel·la, la primera versió de la qual, titulada Mnèsics, quedà finalista del XIV premi de novel·la breu, Ciutat de Mollerussa (2002).
Les naus espacials que traslladen els colons humans a Mnèsia, el planeta que es vol colonitzar, empren energia solar per al seu desplaçament, mitjançant unes veles blanques esteses que absorbeixen l'energia dels dos sols d'aquell planeta, alhora que omplen el cel de veles blanques.
I ara uns apunts de l'argument de la novel·la, estructurada en sis parts, protagonitzades, tres a tres, alternant-se, per tres personatges terrestres i tres per la espècie intel·ligent del planeta envaït. La part primera, tercera i cinquena, porten per nom, respectivament, tres habitants del planeta Mnèsia: Kaahra; Ikaur, el seu fill; i Waina, la seva néta. Tres generacions d'alienígens que solen tenir una esperança de vida d'uns cent cinquanta anys del seu planeta.
La part segona, quarta i sisena, la protagonitzen, respectivament: Joseph, el comandant Valdés, neurofisiòleg i ingenier de vol, la segona; Fiona , la xenobiòloga, la quarta; i l'androide Cornèlius, la sisena i última.
Comença el llibre doncs, amb la història de Kaahara i Koon, la parella d'habitants de Mnèsia que esperen un fill i intenten sobreviure a la invasió dels terrícoles. És preciosa la descripció de Kaahra, la parella de Koon, embarassada que, aconsellada pel marit, fuig del poblat per salvar-se de la mort i salvar el fill que espera. Ens diu, entre d'altres coses, que té membranes entre dit i dit, que li serveixen per transformar les mans en aletes natatòries. Pot respirar sota l'aigua, i emetre ultrasons. És una criatura que quan li convé esdevé amfíbia i té el cos cobert de fines escates i el nombre de dits és diferent dels que tenen els humans. Es comunica amb els seus per transmissió de pensament, però no els avanço res més. Tota la novel·la es basa en la invasió de trenta mil colons humans en aquell planeta tan allunyat de la Terra, per a fer-se'l seu.
Jordi de Manuel estima els seus personatges i transmet aquesta estima als seus lectors, que li agraeixen. Estima als germans humans i especialment als extraterrestres, perquè són envaïts a casa seva, amb les més males arts, tan subtils com agressives. Fa també una exhibició de biotecnologia i menciona la pols interestel·lar que, recollida per l'androide Cornèlius, mentre Fiona i Joseph estaven en coma letàrgic durant el llarg viatge, i lliurada a la Fiona, dintre d'una petita fiola, aquesta la conserva molts anys de la seva vida en la seva cabana del planeta Mnèsia. Remarquin la similitud entre el nom de Fiona i fiola (petit flascó, essència de la vida). Jordi de Manuel sempre juga amb els noms. Llegir-lo és un plaer per a la ment.
Els habitants del planeta Mnèsia, els mnèsics, es regeixen per la lluna perquè Mnèsia és un matriarcat. Entendran el perquè, quan llegeixin el llibre. Els seus textos gravats s'ordenen així: Darwin Bay (que és la ciutat), tercer dia després del pleniluni de Morlak ( la seva lluna), que és com fa la datació del seu dietari Koon, la parella de Kaahra, que obre la primera part d'aquest llibre tan interessant.
Jordi de Manuel ha publicat contes i novel·les: El pes de la por; De tots colors; Pantera negra; Tres somnis blaus , premi Valdaura; Cels taronges, premi Ciutat de Mollerussa; Cabells porpres, premi Pere Calders; el conjunt de relats Disseccions, premi El Lector de Odissea. Aquest premi té la particularitat que han seleccionat l'obra un conjunt de 100 lectors d'una llibreria de Vilafranca del Penedès; i la narració Calcs, premi Manuel de Pedrolo de Ciència-ficció. Com hauran observat, si es reparen en els títols, la majoria dels seus llibres mencionen al títol un color diferent: De tots colors, Pantera negra, Tres somnis blaus, Cels taronges, Cabells porpres.

Rosa Fabregat.

L'autor, en un missatge a la llista de la SCCFF diu, entre d'altres coses:

Em vaig deixar moltes coses. Una era reconèixer públicament la feina de mecenatge que fa Pagès amb la ciència ficció catalana: cal remarcar-ho públicament, sobretot quan hi ha l’editor de cos present (que ningú no es confongui, això no té res a veure en ensabonar-lo: cal estimular-lo, esperonar-lo que continuï i que s’adoni que juga un paper important per a la normalització de la nostra literatura, no sigui que algun dia es cansi), també hauria d’haver reconegut públicament els tocs del jedi amj en aquesta novel·la en concret, sense els quals seria una obra diferent. Com que no ho vaig dir aleshores, ho dic ara per escrit (amb el consol que a les paraules se les endú el vent, cosa que no passa amb la lletra impresa o tramesa per cable).

I assenyala també que: Hi va haver alguna sorpresa agradable: la presència d’un ex-llistaire i l’aparició sobtada, directament des de Gotham City, d’un llistaire molt actiu.

Molts de vosaltres ja coneixeu en Jordi, un autor prolífic i polifacètic com pocs. Prolífic, ja que ha publicat una vintena de llibres, entre reculls de contes i novel·les per a infants, joves i adults. L'última, "L'olor de la pluja", que encara és novetat a les llibreries, va aparèixer fa quatre o cinc mesos i ha rebut excel·lents crítiques. Polifacètic, perquè escriu novel·la negra, relats de ciència ficció, contes futbolístics. Toca tantes tecles que ja fa bé de signar de vegades amb pseudònim; altrament ens aclapararia saber que una mateixa persona és capaç de fer tantes coses i tan bé. I, és clar, ha guanyat premis en tots aquests àmbits: narrativa infantil, novel·la, el Manuel de Pedrolo de ciència-ficció, i destacaria, sobretot, el Premi El Lector de l'Odissea, l'únic guardó literari en què participa un jurat format per cent lectors, i que va guanyar amb "Disseccions", unes reflexions molt incisives com el títol assenyala. A més de tot això, en Jordi, que és doctor en Biologia, es dedica també a la recerca i la innovació pedagògiques, fonamentalment a la didàctica de les ciències, cosa que es deixa traslluir en el llibre que presentem avui. <Aquí diversos exemples>

La cita inicial és prou il·lustrativa: "La coexistència de dues espècies amb un cert grau d'intel·ligència és altament improbable..." La trama del llibre va per aquí: hi ha dues espècies intel·ligents: els gaians i els mnèsics, que poden optar per competir, cooperar o, senzillament, coexistir. Per desvetllar què acaben fent haureu de llegir el llibre. Com ja deveu imaginar "gaians" no al·ludeix als habitants de Gaià, el poble del Bages, ni tampoc ben bé, encara que hi tingui reminiscències, als del planeta fictici en les novel·les sobre "La Fundació" d'Isaac Asimov. Els gaians són els humans, i suposo que així es ret un petit homenatge a la hipòtesi Gaia de James Lovelock, un model científic que postula que la matèria viva del planeta es comporta com un únic organisme. Com a curiositat, dir-vos que buscant "gaians" a Google apareix la següent definició: "seguidors del moviment tecnogainisme. Propugnen que la nanotecnologia i la biotecnologia poden invertir el procés de degradació ambiental". Els gaians de "El cant de les dunes" sí que utilitzen eines biotecnològiques, però no ben bé per invertir el procés de degradació ambiental.

Passem als mnèsics. Aquests decididament no són humans, ja que utilitzen, sobretot, el poder de la ment. Per exemple, saben concentrar les seves ments en una de sola, una mena de consciència col·lectiva, i llavors ja no els cal parlar per transmetre's informació. Quan algun d'ells obté una dada que podria fer mal als altres, blinda la seva ment perquè no se n'assabentin. La seva manera de lluitar és immiscir-se en els somnis dels seus enemics.

Però la novel·la no es queda en aquest pla social de relació entre dues espècies intel·ligents, sinó que per la novel·la transiten un seguit de personatges entranyables i inoblidables. Entre els mnèsics, destaquem Ikaür i Waina, i entre els gaians, la doctora Fiona McLaughlan i el comandant Joseph Benjamin Valdés. Sobresurt especialment la relació suggeridora, i un pèl inquietant, que s'estableix entre Waina i Fiona. Però potser el personatge més simpàtic no és ni un gaià, ni un mnèsic, sinó un androide: Cornelius. <Lectura pàgines 75-76>

El tema que els robots no siguin Harrison Fords, per entendre'ns, sinó calbets i coixos, és interessant. Els cal simular la imperfecció (tant a nivell físic com mental) per relacionar-se amb els humans. Després està el tema de si poden o no prendre decisions. De tota manera, els robots són sempre fets a imatge nostra. A mi m'ha interessat més el desenvolupament d'una intel·ligència independent de la nostra, que ha evolucionat d'una altra manera. En els mnèsics "l'evolució de la intel·ligència ha seguit un camí diferent que als altres móns que coneixem, s'han seleccionat coneixements i emocions que no són al nostre abast i que nosaltres mai no podrem entendre."

Aquí arribem a un altre dels temes estrella de "El cant de les dunes": l'evolució no ja a nivell genètic, ni tan sols a nivell cultural, sinó a nivell d'emocions i sentiments. El biòleg Richard Dawkins propugna que cada individu no és més que una "màquina de supervivència" dels seus gens. I així com els gens són les unitats bàsiques de transmissió de l'herència biològica, defineix els memes com les unitats bàsiques de transmissió de l'herència cultural. Un meme és una creença, un costum, una habilitat, una superstició, que es transmet de generació en generació per ensenyament o imitació. <Lectura pàgina 120>

"El cant de les dunes" va encara una mica més enllà: "La selecció natural podia accelerar-se vertiginosament si era aprofitada per éssers intel·ligents". Una línia de pensament que a la web podeu ja trobar feta realitat en "El manifest mutant", on es defensa el dret de cadascú a escollir les mutacions que vol per a la seva descendència.

Us he de dir que això de presentar llibres no m'acaba de fer el pes: comences a explicar de què va i de seguida has de tallar per no desvetllar la trama. El que de veritat m'agradaria és comentar el llibre (els suggeriments que fa, les tesis que defensa, etc.) una vegada l'hagueu llegit, però, és clar, llavors això ja no seria una presentació, sinó un club de lectura.

Potser hauria de comentar què hi té a veure el títol amb la trama. No ho desvetllaré, però sí que diré que al llarg de la novel·la queda del tot clar. L'estil és a estones força poètic: el títol mateix, la relació entre Waina i Fiona, expressions com "les gotes, petites llàgrimes de vida". Un recurs novel·lístic molt efectiu, que l'autor ja havia emprat, per exemple, a "L'olor de la pluja", és el de revisitar una mateixa escena des de diferents punts de vista.

Confesso que sóc una mica maniàtica pel que fa a errors tipogràfics o de format. He de dir que l'edició és molt acurada, i no ho dic perquè estiguin aquí l'editor, Lluís Pagès, i el director de la col·lecció de ciència-ficció, Antoni Munné-Jordà.

I, per acabar, una falca publicitària: vaig conèixer en Jordi, i de fet, també l'Antoni i força dels presents, a través de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia, una associació fantàstica, com el seu nom indica, perquè dóna molta informació a la seva pàgina web i manté una llista de correu força dinàmica i, a canvi, no demana pràcticament res als socis. Animo a tots els presents que estigueu interessats en la ciència-ficció catalana a apuntar-vos-hi. I potser podrem tots plegats fer un xat sobre el llibre, que és el més semblant a un club de lectura de què parlava abans.

Carme Torras

Amb un quartet d'hora de retard, el periodista Marc Pérez i Giménez, que actualment fa els Matins amb Josep Cuní, ha començat la presentació dels autors, davant una sala plena fins la bandera (havia corregut la veu que hi hauria cervesa gratis). En Marc ha gosat comparar la prosa de Mugrons amb la de Josep Pla, cosa que ha fet enrogir vivament els autors.

Acabat el torn de lloances, els autors han pres la paraula de la forma més desordenada i caòtica possible, entre riallades del respectable públic. Han desvelat els secrets de la creació de la seva obra magna i han reconegut que quan van començar el projecte no tenien ni idea d'on s'estaven ficant. El torn de preguntes ha estat breu perquè han començat a aparèixer les cerveses (Moritz, patrocinadora oficial de la Valentina Gontxarova). Mentre un escamot retenia els autors amb l'excusa de signar llibres, la resta del públic ha buidat les Moritz a velocitat vertiginosa.

Penso que és un encert que Pagès editors i els promotors d'aquesta edició hagin triat reeditar Successimultani dins tot aquest seguit de campanyes de commemoració dels quinze anys de la mort de Pedrolo i de presentació de la Fundació Pedrolo i de llançament del premi 7lletres. Successimultani, és a dir, successiu i simultani alhora. Una obra que parla de viatges en el temps, i no solament de viatges en el temps, ara que commemorem un fet passat, la mort de Pedrolo, i celebrem fets presents amb voluntat de continuïtat i d'alterar el futur.
Com ha dit Adelais de Pedrolo, Successimultani és una obra de ciència-ficció, però també una obra d'intriga, i en certa manera una novel·la sentimental, i una crònica realista compromesa d'unes etapes ben concretes de la nostra història. Però tot això hi cap dins una novel·la de Pedrolo. I tot aixo hi cap dins una novel·la de ciència-ficció.
Al pròleg de la reedició de Successimultani a la col·lecció "2001" de Pleniluni, el 1991, ara fa quinze anys, qualificava l'obra d'"inconformista i solidària, rigorosa i creativa, tendra i combativa, generosa i oberta, una de les novel·les més arquetípicament pedrolianes, doncs", i ho justificava així: "Manuel de Pedrolo ens va canviar el món. El va canviar amb la seva obra, creant una novel·lística i un públic, desencadenant un moviment literari a partir gairebé del no-res. El canvia en aquesta novel·la, explicant i esmenant la història recent, el nostre present, amb denúncia i amb tendresa, amb ràbia i amb generositat, amb sensualitat desenfadada i amb personatges memorables, amb intriga i amb creativitat: amb literatura; i amb el compromís individual de presentar-se al capdavall ell mateix en un món com ell l'hauria volgut."
Tot i que podem trobar textos de ciència-ficció de Pedrolo des del seu primer llibre de contes, El premi literari i més coses, de 1953, amb el conte "Transformació de la ciutat", datat a Tàrrega el 1947, i amb una idea que en certa manera anticipa el film Dark City de 1998, i fins a la penúltima novel·la que va escriure, La creació de la realitat, punt i seguit, escrita el 1984 i publicada el 1987, el nucli central de la seva producció del gènere, quan afronta els temes tòpics com les invasions extraterrestres o els viatges en el temps, és als anys setanta, concretament a partir del conte "Darrer comunicat de la Terra" publicat a la darreria de 1973 a l'almanac de "Serra d'Or" per a 1974, i fins a Successimultani, acabada el desembre de 1979.
Després d'haver escrit el Mecanoscrit del segon origen, el 1973 i publicat el 1974, i els contes de Trajecte final, de 1974 i publicats el 1975, el 1976 va escriure Aquesta matinada i potser per sempre, publicada el 1980, i de la qual ell estava molt orgullós. Tal com declara a la carta que va escriure a Jordi Castellanos queixant-se que a la Història de la literatura catalana quan parla de la seva ciència-ficció només esmenta el Mecanoscrit, carta que també cita en una entrada al seu diari, Pedrolo considera que aquesta novel·la és més remarcable "per la quantitat de teories sobre el temps que discuteix o inventa". Aquesta matinada... ara també és publicada a Pagès editors, a la col·lecció "Ciència-ficció".
Però a Successimultani, escrita el 1979 i publicada per primer cop el 1981, l'obra amb què culmina aquest cos central dels anys setanta, Pedrolo les desplega més finament, les teories sobre el temps, que no són donades com a documents concrets o textos de conferències o d'articles, sinó més com a part del relat: l'especulació és posterior a la pràctica, o simultània, feta pels mateixos que l'experimenten. No vull dir amb això que l'una sigui preferible a l'altra. Les hem de llegir i rellegir totes dues. I més obres d'en Pedrolo, és clar. La literatura no és com el futbol, en què les realitats són excloents: si guanya la selecció de futbol de la república italiana no pot guanyar la selecció de futbol de la república francesa (i no pas França o Itàlia, com ens volen fer creure). En literatura no triem entre Aquesta matinada... o Successimultani: les podem i les volem i les hem de llegir totes dues. No ens cal renunciar a res.
A Successimultani Pedrolo reprèn la idea del conte "La noia que venia del futur", del recull Trajecte final, escrit el 1974 i publicat el 1975. Al conte, una noia de 1996, amb vint anys, retrocedeix fins a 1974, dos anys abans de la seva naixença; en la seva estada en aquest 1974 queda prenyada i té un fill, que doncs resultarà dos anys més gran que ella, però el conte acaba tràgicament perquè el noi, i de retruc la mare, és afectat pel nou viatge a l'anterior present, el 1996. Un final insatisfactori, no en el sentit literari, és clar, que potser va deixar preocupat Pedrolo: ell havia inventat un sistema i unes lleis per al viatge en el temps, i vull pensar que li va saber greu que uns personatges hi haguessin pres mal, i per això hi va voler tornar, prenent més precaucions.
La literatura de ciència-ficció ha especulat sovint sobre el viatge en el temps i les paradoxes que pot produir viatjar al passat. Una de les paradoxes que han temptat els autors de ciència-ficció és plantejar què passaria si algú viatgés al passat i matés el pare, o l'avi, quan era molt jove, amb què el viatger no podria haver nascut i per tant no podria haver fet el viatge i doncs no podria haver comès el crim. És una paradoxa aparentment insoluble. Un dels majors reptes intel·lectuals a la imaginació que planteja la ciència-ficció, i per tant un repte que va seduir Pedrolo. I com que ja ens ho diu a la pàgina 11, no és revelar cap secret del sumari explicar que Pedrolo no s'hi posa per poc: al primer viatge al passat que se'ns explica detalladament, el viatger no mata el pare o l'avi: ho embolica tot tant que mata la mare i el pare abans que l'hagin pogut concebre. Tota la novel·la és una investigació implacable sobre la paradoxa i les paradoxes que crea la paradoxa, i com acostuma a fer Pedrolo segueix fins al final tots els raonaments fins a no deixar cap fil penjat. I això en una novel·la amena i alhora profunda, amb tocs d'humor, que ens emociona i ens sorprèn i ens fa reflexionar i que no la podem deixar ni per anar a dormir.
Ray Bradbury, un autor nord-americà de ciència-ficció del qual Pedrolo era un bon lector, al conte "El so d'un tro" presenta una petita incidència en el passat, feta durant un viatge en el temps: hi ha una companyia que organitza safaris de dinosaures al cretaci, i un dels milionaris caçadors que s'hi apunten, durant la cacera, que per tal de no alterar el passat sempre és d'animals que ja saben que havien de morir per alguna causa natural, trepitja una papallona, i aquest fet que canvia tan lleument el passat té conseqüències en el present, que troben alterat quan tornen. Isaac Asimov a La fi de l'Eternitat presenta una empresa que es dedica a anar ajustant petits canvis quasi imperceptibles en diferents èpoques, que provocaran les conseqüències desitjades en el futur. El film The Terminator de James Cameron, remarco que de 1984, cinc anys posterior a la novel·la de Pedrolo, mostrava l'home que del futur ve al present, deixa prenyada una dona del present, l'home el maten, i la dona tindrà un fill que serà aquest home del futur.
Pedrolo, autor realista i alhora sense límits a la imaginació, que amb la seva novel·la, a més d'especular sobre el temps també vol fer una crònica social, a Successimultani també fa que els seus personatges, amb els viatges al passat, alterin, alhora que les seves pròpies vides i les relacions d'ells amb ells, també el futur de la realitat "exterior", històrica: una acció que fins i tot afectarà la biografia de l'autor i la història del país.
I tot això ho fa amb una narració objectiva, detallista, cinematogràfica, en present; amb una tècnica de novel·la negra. En tercera persona, però sempre des dels ulls d'un subjecte protagonista: Ricard al primer capítol, Damià al segon... Hi ha persecucions de la policia, atracament, actuacions polítiques com la vaga dels tramvies a Barcelona, naixements i homicidis, anades i vingudes des del temps de la dictadura de Primo de Rivera fins als anys setanta...
Els lectors que ens creiem modestament tridimensionals potser ens hi atabalem una mica amb això de la quarta dimensió, el temps, però al capdavall tots som en el temps, tots som temps, tots viatgem en el temps. Venim del passat i anem cap al futur, seguint la direcció del temps. Però també anem endavant i endarrere. Com deia Kierkegaard, la vida només es pot entendre mirant enrere, tot i que s'ha de viure mirant endavant, o sigui, cap a coses que no existeixen. (Magris, pàg. 43)
Pedrolo, amb aquesta novel·la, una ficció, una obra de ciència-ficció, ens parla de coses molt més properes que no ens pensem. Coses que potser ens sobtaran, que no són com estem acostumats a considerar-les. Però, com diu Claudio Magris, "la literatura de debò no és la que raspalla el lector i el confirma en els prejudicis i en les conviccions que té, sinó la que el persegueix i el posa en destret, que el força a reconsiderar el seu món i les seves certeses". (Danubi, pàg. 179)
I en aquesta novel·la Pedrolo fins i tot ens deixa la porta oberta a fer-ne les nostres deduccions, a esmenar alguna interpretació; com diu al final, "trobar-hi alguna contradicció de detall que no assenyalo per tal de no furtar al lector el plaer de descobrir-la pel seu compte". (pàg. 232) I és que, com diu la Jordina, un dels personatges protagonistes: "Per què hem d'acceptar-ho sempre tot tal com és?" (pàg. 227)
Pedrolo no ho va acceptar. Per això va escriure llibres com aquest. Llegiu-lo.

a. munné-jordà