Sens
dubte, els orígens més remots de la SCCFF són els
primers escriptors que van començar a escriure CF en català:
Pujulà i Vallès, Onofre Parés, Josep Maria Francès
i tots els altres, fins arribar al mestre Manuel de Pedrolo i els autors
actuals. Però l’article “Ciència-ficció”
de 1969 que Joan Fuster va publicar a "Serra d’Or" –en
què esmenta les tres novel·les catalanes d’abans de
la guerra: Homes artificials (1912), L’illa del gran experiment (1927)
i Retorn al Sol (1936)–, és el primer escrit en què
hom pretén reflexionar sobre l’existència d’un
planeta de ciència-ficció amb atmosfera i idioma catalans.
Després
de l’escriptor de Sueca, apareixen a la revista "Ciència"
dos breus comentaris d’Antoni Roca i de Joan Senent-Josa en què
reivindiquen una tradició catalana de CF, fins que, el 1982, A.
Munné-Jordà publica en aquesta mateixa revista el treball
“Sobre literatura catalana de ciència-ficció”,
amb el qual inicia la seva investigació sobre la prehistòria
de la CF catalana, que es veurà reflectida amb la publicació
de tres complets articles a la revista "L’Espill", el 1985.
En
l’article “Les lliçons de la ciència-ficció”,
publicat el maig de 1994 a "Crònica d’Ensenyament",
el signant d’aquest comentari iniciava la seva lluita per desvetllar
el món cultural català, criticant l’oblit i el menysteniment
en què es trobava immersa la CF en el nostre país, i proposant
dinamitzar els contactes en totes les fases. El primer contacte es produí
arran del taller de ciència-ficció a l’ensenyament
que Munné-Jordà impartí a Sant Cugat aquell mateix
any. Fou el naixement informal de la “Penya del coet”, una associació
amb dos únics membres però que serví per organitzar
dos cursos de ciència-ficció a la Universitat Catalana d’Estiu
i a l’Escola d’Estiu de Mallorca l’estiu de 1995.
La
penya va enlairar el coet que es disparà dos anys després
a Vilanova, amb el Ier Encontre de Ciència-Ficció en Llengua
Catalana (1997), que fou possible gràcies al suport efectiu de
l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i que fou
precedit, poques setmanes abans, per la constitució i presentació
pública de la Secció de Ciència-ficció de
l’AELC, que s’encarregà de materialitzar –per què
no dir-ho?–, l’exitós primer Encontre vilanoví.
Pocs dies després, es constituí formalment la nova SCCFF
i, pocs dies després, ja vam rebre, de mans dels organitzadors
de la Hispacon de Mataró, un premi en reconeixement dels mèrits
que van saber apreciar en l’organització de l’Encontre.
I això només és el començament.
Crònica
del I Encontre de ciència-ficció en llengua catalana, per
Jordi Solé i Camardons
Els
dies 19 i 20 de setembre de 1997 es va celebrar a Vilanova i la Geltrú
el “I Encontre de ciència-ficció en llengua catalana”,
organitzat per la Secció de Ciència-Ficció de l´Associació
d´Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
Com
una mena de pre-escalfament el dia 19 es va fer la inauguració
de l´exposisió “La il.lustració en la ciència-ficció
i la fantasia” i la presentació del llibre Futurs imperfectes,
una antologia de ciència-ficció catalana a cura d´A.Munné-Jordà
que inclou quinze contes catalans de 1910 a 1985 i una completíssima
introducció. El debat que es produí en aquesta presentació,
entre els autors veterans que hi participaven: Lluís Busquets,
Sebastià Estradé, Pere Verdaguer i Josep Albanell, ja fou
un autèntic avís del que ens trobaríem l´endemà:
la intel.ligència, la crítica, la ironia i la passió
per la cf van ser les notes dominants entre uns escriptors que manifestaven
la seva admiració per films com “El planeta dels simis”
o per la bona literatura i, lògicament, per la bona literatura
de ciència-ficció i poc interès per la literatura
fantàstica. En resposta a un membre del públic escèptic
es va dir que la ciència-ficció és l´únic
gènere que admet tots els altres i ens prepara per als canvis futurs.
El
dissabte dia 20 l´alcalde de Vilanova i el president de l´Associació
d´Escriptors en Llengua Catalana van obrir l´Encontre, amb
la sala plena de públic. En total van arribar a passar per l´Encontre
de Vilanova més de cent persones. La taula del primer debat “Hi
ha ciència.ficciò catalana?” amb una ponència
d´Antoni Munné-Jordà i comunicacions de la professora
universitària Margarida Aritzeta, l´advocat Sebastià
Estradé, Rosa Fabregat i Pere Verdaguer, ja era una reposta a la
pregunta ja que Estradé publicà les seves primeres obres
CF als anys cinquanta i Pere Verdaguer, un dels pares de la CF catalana
i un autor dedicat exclusivament -en el camp de la ficció- al gènere
amb una desena d´obres publicades s´inicià als anys
seixanta. Aritzeta llegí una impecable comunicació en què
critica la tendència universitària a jerarquitzar els gèneres
i aferrar-se als cànons literaris que paralitzen la imaginació.
El
segon debat titulat “La ciència-ficció fora del llibre”
comptà amb la participació de l´escriptor Jaume Fuster,
Xesc Barceló que parlà en la seva condició de guionista
de televisió, Pep Brocal com a il.lustrador de còmics, Ricard
de la Casa, dinamitzador de revistes del gènere, que animà
a obrir grups de debat en català a Internet, Amadeu LeBlanc del
món del fanzín, i Miquel Porter Moix especialista del cinema
català. Aquest debat serví sobretot per inventariar el dèficits
ja que només en el camp de la literatura regnava un cert optimisme.
Abans d´anar a dinar encara vam tenir temps per pendre una copeta
de xampany català (ara “cava”) i d´assistir a la
presentaciò del fanzín 'Dinamo'.
A la
tarda vam assistir a la conferència “La ciència-ficció
vista des de la ciència” del científic i poc amant
del gènere Antoni Lloret, presentat pel periodista científic
Xavier Duran. L´escepticisme de Lloret va servir per animar al públic
que disparà coets enverinats al conferenciant, amb la col.laboració
de l´escriptora Isabel Clara Simó. El darrer debat “Ciència-ficció
juvenil i utilització pedagògica de la ciència-ficció
tingué com a ponent Jordi Solé i Camardons -autor de l´assaig
de sociolingüística de la CF Les paraules del futur-, i comunicacions
dels escriptors de literatura juvenil Joaquim Carbó, Mercè
Canela i Montserrat Galícia -professora i prolífica escriptora
SF-, Joan Pla -professor del País Valencià- i els professors
universitaris de física Jordi José i Manuel Moreno, autors
del conegut “Física i ciència-ficció”.
Tots ells van fer evident les possibilitats de la ciència-ficció
com a matèria didàctica, eina pedagògica i desvetlladora
mental. Qui signa, va aprofitar per mostrar el desig que en un futur pròxim
la universitat catalana assumeixi amb claredat la temàtica de la
literatura de les idees.
El
primer fruit d´aquest encontre ha estat el naixement de la Societat
Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia l'11 d´octubre
de 1997, a l´Ateneu Barcelonès, amb l´objectiu de “Normalitzar
la ciència-ficció en l´àmbit de la llengua
catalana i normalitzar la llengua catalana en l´àmbit de
la ciència-ficció”. Per això la SCCFF treballarà
pel coneixement i el reconeixement de la CF, sempre entesa en el sentit
més ampli, en tots els àmbits de la nostra cultura.
Jordi
Solé i Camardons
|