No et miris el Riu
de Mònica Batet
"Papers de fortuna", 26, Editorial Meteora, Barcelona, novembre 2012.

Mònica Batet (el Pont d'Armentera, 1976) ha publicat un dels llibres de fantasia més interessants de la collita del darrer any. Una novel·la alhora sofisticada i senzilla, ingènua i perversa, brillant i morbosa, clara i inquietant.

Una ciutat d'aire hongarès és travessada pel Riu, amb majúscula, un Riu que aparentment domina voluntats i causa pertorbacions, i es nodreix de ciutadans i visitants, els cadàvers dels quals retorna quan els ha deglutit amb la seva lògica incomprensible: "Hi havia ofegats que s'estaven anys sense aparèixer i un bon dia començaven a surar intactes, com si el temps s'hagués negat a passar per a ells; mentre que n'hi havia d'altres que mai pujaven a la superfície"; n'hi ha que retornen en solitari i hi ha aparicions simultànies de cinc o sis ofegats amb alguna afinitat que els investigadors han d'escatir; hi ha cadàvers inidentificables, torturats, lligats amb herbes del fons que fins i tot els surten per la boca, i hi ha cadàvers embellits, incorruptibles; i també n'hi ha d'assassinats, apunyalats o amb una bossa de plàstic lligada al cap, perquè la perversitat irracional no nia solament al Riu.

Amb la forma de tres històries interrelacionades que duen a una revelació inesperada, més la documentada investigació aportada per un dels personatges, el llibre de Batet, amb una coberta que no pot ser més adequada, s'inscriu amb autoritat dins la tradició de les narracions entorn de masses líquides seductores, com el mar dels ofegats de Sota el bosc lacti, l'oceà de Solaris o el riu subterrani de La mort i la primavera.

Hawaii Meteor
de Jair Domínguez
"Tria de narrativa", 8, Associació Cultural Editorial Tria, Barcelona, 2012.

Primer va ser William Burroughs, que va mostrar que es pot escriure sense programa, només airejant les escombraries que amaguem sota l'estora del cervell; després Stephen King va ensenyar a endreçar-les per donar forma estètica a arguments macabres i cruels, i encara Quentin Tarantino va demostrar que el sadisme pot ser divertit, potser no per a la víctima, però, com que es mor, tampoc no hi fa res. I ara arriba el guionista Jair Domínguez (Barcelona, 1980): benvinguda sigui la seva impertinència desacomplexada en tots els sentits, literaris, ètics, estètics i ideològics.

A la novel·la, situada en un futur proper, seguim les demencials aventures de "quatre separatistes de bona fe que l'únic que volen és fer volar Madrid pels aires i matar el rei d'Espanya". Així, sota una forma de film farcit de flashbacks que acaben d'embolicar la troca, acompanyem els gegantins i atlètics Claudi Fraginals, Pitu Urgell i Johnny Beirut i el nan Junior Montblanc en la seva missió, embarcats dins un Chevrolet Corvette Z06 groc, i assistim a les seves fantàstiques peripècies, que algun cop fins i tot els enfronten amb el líder independentista Oriol Urgell, "l'Estaca", germà d'en Pitu, i més durament amb el palindròmic Damon Nomad, el "Nòmada", implacable combatent al servei del Senyor Dolent.

Una barrabassada refrescant i transgressora, prou ben escrita dins el seu registre i amb una interessant aportació a l'argot contemporani, tot i algunes inadvertències ortogràfiques, lèxiques i sintàctiques (arròs que "es coba", parets "d'adob", seguir "la corrent") que han passat per malla a una edició en general prou acurada.

La rara anatomia dels centaures
de Miquel Àngel Riera
"Distorsions", 3, Editorial Males Herbes, Barcelona, novembre 2012.

Quan trenta anys enrere vaig comentar l'edició original d'aquest llibre vaig escriure, del conte que dóna títol al volum, que reprenia el tema d'un conte de Moni Reventós d'abans de la guerra que Joan Triadú havia fet reviscolar a la seva antologia de contistes catalans de 1850 a 1950. "La rara anatomia dels centaures", amb el projecte de captura i cria en granja d'aquests éssers mitològics, és un dels relats que podem adscriure al gènere fantàstic, i un dels més bonics i tristos, tot i que més ben tancat que acabat, del recull de Miquel Àngel Riera (1930-1996) que ara també ha fet reviscolar Les Males Herbes. També s'inscriu dins el fantàstic el magnífic "La segona mort", un conte amb impressions d'un executat després de la mort ben relacionable amb el colpidor "Un episodi al pont del riu de l'Òliba" d'Ambrose Bierce, segons Vonnegut el millor relat fantàstic nord-americà. Més dins la ciència-ficció sociològica situaríem "L'idealista", amb una gran empresa immobiliària que ha comprat ajuntaments, empreses de transport i convents de monges, i ben clarament "Prohibit pensar", amb un dictador que introdueix elèctrodes al cervell dels ciutadans, i al límit del fantàstic, la ciència-ficció i el terror tindríem "Primavera total", amb la venjança d'una heura esporgada just al llindar de la nova estació. També al límit foren "Sortir amb la dona", relat previsible protagonitzat per un taxidermista, i "La gàbia de vidre", amb el miratge d'un reflex inabastable copsat a la paret reflectant d'un restaurant, o encara "La capsa xinesa", dins l'espai d'un somni dins un somni dins un somni.

Com Triadú havia fet reviscolar Reventós i Les Males Herbes han fet retrobar Riera, per situar l'autor en un joc de tres personatges emmirallats com els del relat "L'endeví", sobre la creació literària, recordem que Miquel Àngel Riera era oncle i padrí de bateig d'un central i centrecampista del Barça, Nadal, que es deia justament Miquel Àngel pel padrí (i que va jugar al Barça per la inclinació del padrí), el qual futbolista i antic tennista al seu torn és oncle del tennista Rafael Nadal. Benvingut altra vegada Miquel Àngel Riera entre nosaltres.

Ancorada en la boira. Obra poètica I (1953-1993)
de Rosa Fabregat
"Biblioteca de la Suda", 151, Pagès editors, Lleida, gener 2013.

Completant el llibre La temptació de vol. Obra poètica II (1994-2011) ("Biblioteca de la Suda", 147, Pagès editors, Lleida, abril 2012) ja tenim publicada en dos gruixuts i elegants volums tota la poesia de Rosa Fabregat. Un digne i merescut colofó de la celebració del seu vuitantè aniversari. Més d'un miler de pàgines que des d'ara ens acompanyaran en un retorn amable i reposat a prop de seixanta anys de reflexió i de creació, de feina constant i de dedicació a la poesia.

Al butlletí número 8, de gener-febrer de 2008, ja vam comentar l'antologia de Rosa Fabregat Mel per dintre, triada per Maria-Pau Cornadó, que a la introducció remarcava "la voluntat ferma" de l'autora de "relacionar les ciències i les lletres, sense la necessitat d'establir ponts entre ambdues, perquè per a ella el coneixement és un tot". Malgrat la temptació, doncs, no destacarem els poemes amb un centre d'interès més adreçat al nostre camp, que són molts, per no trair aquest esperit de totalitat, que compartim. Sí que voldria cridar l'atenció sobre la Nota de l'autora que encapçala aquest volum I. Tot i que manifesta que quan ha revisat els poemes alguna vegada "he decidit fer un canvi en algun vers" però finalment "l'he deixat tal com estava", sí que ha fet una petita esporgada: "Crec en el científic honest que es dóna als altres i dedica tota la seva vida a la seva feina. Per aquesta raó, defugint el tremendisme i l'especulació [...] he eliminat versos que podien posar en dubte la bona tasca de tot científic i els resultats de les seves investigacions."

Ciències i lletres, doncs, però sobretot profunditat i honestedat, en la culminació d'una obra que, com diu Francesc Parcerisas al pròleg, lliga "tots els mons sota un sol món de sentit".

El somni de Gregor Samsa
de Sadurní Tubau
"Col·lecció Àuria", 120, Columna edicions, Barcelona, gener 2013.

Un altre llibre de poesia, gènere no gaire habitual en aquesta secció del butlletí. Sadurní Tubau (Castellar del Vallès, 1949), poeta i professor d'arts plàstiques, va guanyar el premi Miquel de Palol 2012 amb aquest volum unitari. Entre els nou poemaris que ha publicat, ja havia donat veu a personatges de ficció, com a Hamlet i Yorick: diàleg en els llimbs.

En aquesta ocasió, comentem aquest seu llibre perquè l'autor dóna veu a Gregor Samsa, el memorable protagonista de la trasbalsadora narració fantàstica "La transformació" de Franz Kafka. En deixem constància i en recomanem la lectura, ben suggeridora, com la de tota la bona poesia. Que en siguin un tast alguns versos, com els del poema en què Samsa s'adreça al seu autor i proclama: "Tu ets la meva obra, Franz, / no a l'inrevés", que certifiquen la preponderància de l'obra i del personatge de ficció respecte de l'autor, perquè al capdavall és l'obra la que ens desperta la posterior atenció per l'autor; i també el triomf de la perennitat de l'obra artística per damunt de la transitorietat de la vida de l'autor, com explica un altre poema que acaba dient: "i ara la llei ha fet / que mentre tu, / humana ànima indolent, / jeus entre crisantems / i podrides margarides / fins que la molsa / arribi als teus llavis, / en aquest luctuós Cementiri / jueu, / quan retornin els pit-roigs / a la teva tomba / jo encara seré viu."

El Guaridor
d'Antti Tuomainen
Tr. d'Emma Claret i Eila Pyrhömen
"Narrativa", 422, Editorial Empúries, Barcelona, novembre 2012.

Em sembla que va ser la interessant La senyoreta Smila i la seva especial percepció de la neu (1992) del danès Peter Hoeg la primera aproximació de la novel·la negra nord-europea a la ciència-ficció que ens va arribar. Potser en aquella novel·la més clarament, perquè la història amb rerefons de la relació colonial de Dinamarca respecte a Grenlàndia es resolia amb una motivació extraterrestre que no va satisfer alguns lectors.

El Guaridor del finlandès Antti Tuomainen, nascut el 1971, es vincula al gènere per l'ambientació. Així, la trama de la intriga se situa en un futur proper en què "les zones del sud d'Espanya i d'Itàlia estaven oficialment abandonades a la seva sort. A Bangla Desh, que ara com ara s'estava enfonsant al mar, hi havia germinat la pesta, que amenaçava d'escampar-se per tot Àsia. [...] Guerres o conflictes armats en curs a la zona de la Unió Europea: tretze, la majoria a les fronteres. [...] El petroli no s'havia esgotat, tot i que ho havien pronosticat durant dècades. El problema era exactament el contrari. Hi havia petroli de sobres per a totes les coses que acceleraven la desaparició de les reserves d'aigua". En aquest món apocalíptic, amb "l'esgotament dels aliments, l'esgotament de l'aigua neta, l'esgotament de tot", en què els finlandesos que poden, envaïts pels pobles de més al sud, fugen cap al nord de Noruega, el Guaridor s'ha erigit en el venjador que extermina els suposats culpables, famílies de banquers, empresaris, fabricants... Johanna Lehtinen, una periodista inquieta, desapareix quan investigava els crims del Guaridor, i el seu home, en Tapani, un poeta que sobreviu com pot, n'emprèn la cerca i ha de suplir una policia impotent i sense recursos en un descens esperançat a la desesperança, en tres tètrics dies de pluja constant.

Una nova oportunitat d'acostar-nos a la literatura finesa, més enllà del sensacional moliner d'Arto Paasilinna.

amj

Westworld
Michael Crichton, EUA, 1973.

Just fa quaranta anys s'estrenava entre nosaltres, amb el títol comercial Almas de metal, el primer film de Michael Crichton (guionista i director). Situat en un futur proper, la companyia Delos hi ofereix "les vacances del futur, avui". Segons la publicitat, el turista pot viatjar en el temps a Pompeia en temps de l'imperi romà, al món medieval de l'Europa del segle XIII o a l'oest americà de 1880. En realitat van a un parc temàtic d'atraccions dividit en tres sectors, i ambientat per robots amb els quals la gent conviu, s'hi baralla, hi fa l'amor o els mata. Els empleats que atenen els visitants també són robots, uns androides perfectes. El negociant John Blane (James Brolin) ja hi ha estat, i hi fa de guia entusiasta del seu amic, l'advocat Peter Martin (Richard Benjamin). Trien anar a l'oest. Amb l'equipatge adequat i autèntics colts amb munició real, s'instal·len a l'hotel del poble i han de fer vida amb els vilatans, sense poder distingir els que són androides i els que són visitants com ells. Al saloon, el pistoler androide (Yul Brynner) repta en Peter, en John l'incita a tornar-s'hi, i en el duel en Peter mata el pistoler. En Peter no sap si ha mort un home de debò, però en John li mostra que els revòlvers tenen un dispositiu de seguretat que els impedeix tirar contra cossos calents. Quan a la nit els operaris fan les reparacions del decorat i els tècnics adoben els robots malmesos, hi detecten anomalies, una mena de malaltia de les màquines, com un virus informàtic. Moltes de les màquines han estat programades per computadores, i els tècnics no saben ben bé com funcionen. L'endemà al matí, el pistoler va a l'hotel per venjar-se d'en Peter, però aquest el mata altre cop. "Estic per creure-ho", comenta en Peter; "Per què no? Això és tan real com qualsevol altra realitat", respon en John. Una serp de cascavell, robòtica, mossega en John. Els tècnics, que amb les pantalles controlen tot el que passa, la van a recollir i l'analitzen. Han fallat els circuits lògics, s'ha produït una psicosi dels circuits centrals, i el cap científic recomana tancar el parc, però el supervisor en cap (Alan Oppenheimer) diu que justament l'al·licient de Delos és el risc. Diran que és ple, per no deixar entrar ningú més, i mentre localitzen les anomalies vetllaran per la seguretat dels que són dins. El pistoler torna, en John s'hi enfronta i el robot el mata. Els tècnics s'adonen que no tenen cap control sobre els robots, i no els poden desactivar perquè actuen amb l'energia acumulada. Ni tan sols poden controlar la temperatura del centre de comandament, ni poden obrir les portes per fugir. A l'espai medieval també hi ha comportaments anòmals de robots rebels, fins que comencen a matar turistes. Al sector romà, els robots en fan una matança. En Peter troba un accés al soterrani, on els tècnics s'han asfixiat. Quan el descobreix el pistoler, en Peter li tira una ampolla d'àcid i fuig cap al món medieval. El pistoler, minvat de facultats i quasi sense vista, el segueix, i en Peter el crema. Fugint, troba una noia presonera, l'allibera, però també és un robot. En Peter, sol enmig de la desolació del món artificial destruït, amb tots els humans morts, evoca irònicament l'eslògan de Delos: "Quines vacances us reservem!"

El film, de 1973, és just del final d'un temps d'expansió i d'inici de la crisi del petroli, un temps propici per a la ciència-ficció amb visions ombrívoles: és l'any que Pedrolo publica el conte "Darrer comunicat de la Terra", i l'any següent publicarà el Mecanoscrit. També, a l'inici de l'era informàtica, hi ha una insistència en el fet de perdre els referents de la realitat, el protagonista sovint no sap si tracta amb humans o amb robots. En aquest sentit és remarcable la frase del company que hem transcrit: "Això és tan real com qualsevol altra realitat", una anticipació d'això que anomenarem la "realitat virtual". La desolació final, quan en Peter auxilia la presonera, que ell creu una víctima com ell i que resulta que és un robot, ens pot recordar el fatalisme desolat de Sóc llegenda, la novel·la de Richard Matheson de 1954 traslladada a la pantalla el 1964 per Sidney Salkow i Ubalda Ragona a L'ultimo uomo della Terra, amb Vincent Price, i el 1971 encara més maldestrament per Boris Sagal a The Omega Man, estrenat comercialment entre nosaltres com El último hombre vivo, amb Charlton Heston, fins a la redempció del film I am Legend de Francis Lawrence (2007) amb Will Smith. En un altre aspecte, la persecució final de l'obstinat androide que s'esmicola anticipa les imatges finals del film The Terminator de James Cameron, de 1984. El film, ja fa quaranta anys, ens enfrontava amb una realitat tecnològica que anava suplint la realitat convencional, i reflecteix el desconcert davant una tecnologia omnipotent al servei de l'oci d'una humanitat desvagada i desmotivada.

max-jim

Joan F. Mira és un d'aquells intel·lectuals que valen una cultura. És un dels nostres savis, un dels autors més sòlids de la nostra llengua, traductor definitiu i un personatge entranyable en el tracte en la distància curta. És a la seva novel·la Purgatori, que va ser Premi Sant Jordi 2002, que pertany aquest fragment:

[...] amb un sistema o amb un altre [comunisme i capitalisme] la desgràcia dels homes és creure que tot haurà d'anar sempre millor, que cada dia ha d'haver-hi en aquest món més béns i més virtuts, més màquines, més diners, més justícia, més cultura, més de tot, més salut i menys mort; doncs, no, no hi ha més paradisos que el paradís passat, l'original, com sempre, com havia cregut el poble hebreu des del principi, i l'única realitat és la que expressen els mites, però no els mites moderns sinó els arcaics, els de la Bíblia i els dels pobles que en diem primitius.

Els qui consideren que la tecnociència té com a finalitat satisfer les necessitats humanes, fa temps que saben o haurien de saber que avenç tecnocientífic no és igual a progrés, que només podem parlar de progrés quan els beneficis de la millora tecnocientífica en matèria de salut, alimentació o cultura arriben a tothom.

La mirada d'en Mira sobre la tecnociència i el progrés, que recorda molt la de Saramago i la de Steiner, sembla dir-nos que no ens hi encaparrem, que no cal que ens queixem de les retallades, que no cal que investiguem ni reflexionem sobre els resultats del que obtinguem de la recerca perquè, com a humanitat, no podrem anar més enllà de la Bíblia i els mites clàssics. Hom es pregunta: el Renaixement i la Il·lustració, per exemple, no han aportat res de nou?

En temps de crisi necessitem que els nostres savis ens ajudin a trobar nous camins. A la llum dels clàssics?, sí, d'acord, però mirant endavant amb il·lusió, donant orientacions a les noves generacions, no dient-los que no hi ha més paradisos que el paradís passat.

Jordi Font-Agustí

La raça extraterrestre dels morfrutans (Lampas prasinus) va ser de gran ajuda per a la humanitat en aquells temps en què va començar a manifestar-se la consciència galàctica al nostre planeta. Els morfrutans van establir relacions subliminars amb la ment col·lectiva de la nostra espècie per tal d'ajudar-la telepàticament en la implantació de l'era galàctica. Es tracta d'una civilització molt antiga a la qual agrada viure en senzills pobles sense tecnologia que construeixen en qualsevol dels infinits mons que acostumen a visitar, d'aquest univers i d'altres.

Del Manual de Supervivència Estel·lar. Ref: 2hhwgr68